He de reconèixer que estic completament enamorat de tu, també de tu, és veritat. Us miro d’amagat moltes vegades, us observo. Sabeu aquell gat que a cops veieu al turó de davant de casa que giragonsa amagat, en cercles al voltant de la seva presa o del ocell que vol? Doncs jo desde la finestra de casa o la del despatx us observo amb deliri. Bé, t’observo, perquè aquesta carta és per qualsevol de vosaltres.

No puc evitar escoltar-te, o fins i tot mirar-te de resquitllell, veure com fas les teves coses, com dibuixes o fins i tot com treballes. Com et grates la panxa en aquests sofà tan modern que ens van vendre a la merda de botiga de mobles de la carretera del Masnou a Alella, com es deia…Teresa, Dolors… pots comptar que va pensar que érem gilipolles, i potser ho som. Però en aquell sofà ets com l’única cosa que m’agrada veure-hi. Crec que quan el vam comprar t’hi imaginàvem, esclatant de riure mentres mires la televisió o simplement mentres mandrejant de bon matí, t’hi estires provant d’allargar les hores al llit.

Us estimo tant que soc capaç de qualsevol bajanada per vosaltres, per tu. Seria un assassí, o simplement l’esser més sumís, o fins i tot un pelacanyes.

No vaig tenir mai la dimensió concreto del que volia dir conèixer-vos, de fet em va semblar tot tan irreal, tan estrany, que vaig haver de crear tot un mon al voltant, i ara em formo part, no en vull sortir, no vull deixar de viure’l, vull pensar que es meu, quan realment no soc més qu’un convidat.

Es molt dur pensar que ja soc el convidat de pedra, que deixaré de ser-hi un dia mentres tu, mentres vosaltres perviviu, em perviviu, mentres la vida continua endavant i jo ja no soc res.

Treure’s el barret onanistic i hedonistic i passar a ser en tota regla res més que el teu protector, és…com ho diria, no sé trobar el mot adient. Es potser l’única cosa que he de fer fins que em mori. I espero…espero, trigar molt. Tinc una necessitat immensa de veure’t créixer, als dos, de saber que aneu fent, de xerrar amb vosaltres, fins i tot, de que m’eviteu de tant en tant, per vell, pesat i estrany. Perquè ens fem raros quan envellim. Em cal tenir la seguretat de que he fet tot el que podia per deixar-vos preparats per el pas següent, veure-us al meu lloc. Aleshores, sentat entre tomaqueres o arbres sabré que puc deixar-me. Fins i tot he pensat que tornaré a fumar, tornaré a sentir la presencia d’un Chester als dits, mentres em mirareu amb despreci, i em preguntareu que què faig.

Aquest camí és llarg, és com deixar-se les claus del cotxes tres pisos amunt, es francament i sincerament, un gran putada, i també, potser l’única cosa que podia fer.

No puc imaginar no acabar de ser-hi, que qualsevol mal pas m’impedeixi ser hi, observar, vigilar, veure’t al sofà, o nedant a la piscina, o fent-te gran, o fins i tot despreciar-me. Tot son passes naturals, però soc el vostre pare, l’únic que tindreu i sobretot, sou els meus fills, els únics que tindré.

En volia tenir més, però amb vosaltres dos he fet la guerra, la postguerra, i fins i tot, el màster.

No puc evitar pensar que estic sincerament, i profundament, enamorat de vosaltres dos.