Avui em passejava per Barcelona amb la meva nena de 11 anys. El de sempre, baixar, aparcar al parking de la catedral, menjar un Frankfurt de Can Conesa, aquest cop mirar les mones a les pastisseries, sabent que prefereix roba a la xocolata i intuint que encara és la meva nena. Els seus ulls s’embadalien amb tants ous i tanta xocolata. Però vol roba, és encara llunyana a ser una dona, però les coses van molt ràpid, i un dia, passejant amb ella, me n’adonaré que la intuïció de fer-me vell serà ja una realitat.

De cop se m’ha glaçat la mà, i l’ànima. Es veritat que darrerament et trobo a faltar, més aviat que l’absència sento una certa rancúnia per la vida. He pensat amb tu, de fet amb tots vosaltres si algun dia llegiu això, però especialment amb tu: tant creient, tan catòlic, tan de missa de diumenge. La foto dels teus nanos l’altre dia penjats de la maleta va anar directa a la línia de flotació de l’humanitarisme més amagat. Però soc humà, i tu ets a la presó.

De tornada el padrí del meu fill escriu un whatsapp a la meva dona. A mi suposo que ja no en té pebrots per escriure’l. Per un moment fou d’aquells que defensaven que no podíem votar i que en cas que algú trenqués la llei, hauria d’anar a la presó. Comentaris sorneguers al principi, que malauradament s’han tornat realitat, pura i dura. Ell defensava que qualsevol de vosaltres anéssiu a la garjola i jo no pogués votar: ara esteu tots tancats i el meu vot no ha servit de rès. És el padrí del meu fill, i això no ho podré canviar, però en aquest cas si que és veritat que el meu alè de llibertat i el seu de seguretat jurídica han pogut amb la nostra relació. Jo no puc admetre que algú que pensi així sigui benvingut a casa meva, però tampoc puc alterar el curs de les histories personals, la que ell pot tenir amb el meu fill… si la que tinc amb ell.

Anava caminant amb la meva filla i ens miràvem les mones, i poc a poc me n’adonava de com et trobava a faltar Oriol. Us trobava a faltar a tots, però a tu més. Ja en fa de dies que ho faig en silenci: els teus crits d’amor em sonen a ciència ficció, i sobretot, darrerament, no en sé res de tu. Agafo de la ma al meu fill, el gran, el que el seu padrí defensava el fet de que qui voti o faci votar, o pensi o deixi pensar que podem ser diferents, vagi a presó i li dic que no hi seré quan ell vingui. Malauradament ja no m’interessa i esperaré fins la mort les seves disculpes, que mai arribaran. La gent que pensa com ell no es disculpen, perquè pensar com ell sembla el més normal del món.

La sensació estranya és haver de marxar de casa perquè ell hi entri, perquè ell entri a casa meva per deixar una mona al meu fill. Un es pot divorciar, però ja ho deia el Vito Corleone que de Padrí sols n’hi ha un. No puc interferir en el que s’atorga, però puc decidir-ne la meva interferència, la meva indiferencia.

Jo fa temps que vaig perdre les ganes de ser educat. La meva mare ja ho deia que havia deixat de ser el seu preferit el dia que vaig començar a expressar el que volia, i el que no. Però entre ser educat i mal educat, en aquest cas, hi ha un terme mig: No ser.

Mentres el padrí del meu fill li doni, amb quatre gracietes i la diplomàcia de tots aquells que tenen poca opinió, la mona, els teus no sé on seran, però amb tu, segur que no. I jo continuaré pensant que hi ha gent que segur que els hi sap greu que estigueu tots engarjolats, però que la “llei és la llei” i és igual per tots, quan ja res és igual per ningú desde que ens van trencar la crisma per opinar com a poble.

A tu no et deixen anar a missa, i ells hi aniran tots;  avui a Barcelona, quan passejava amb la meva filla veia les banderes espanyoles a mig pal, i pensava com d’incongruent és tot plegat.

Tu ets a la presó, i ells ploren a les processons, i tu no pots anar a missa, i el padrí del meu fill és políticament tot el que jo més rebutjo, i jo marxo de casa meva perquè ell hi entri, i els teus fills tornen en tren de veure el seu pare tancat a la presó per fer i donar suport tot el que jo també defenso.

I què complicat és dir-li al meu fill que el que pensa el seu padrí és exactament el contrari del que pensa son pare, i que per culpa del que penso, una colla de fatxes estan disposats a trencar-me la cara, si cal. I sembla que sempre cal, perquè per ells és el més normal, i qui la fa la paga… però què hem fet? si no és lluitar per la llibertat d’un poble.