L’altre dia vaig escapar-me a Barcelona amb la meva moto xina feta a Sabadell. La gent diu que es xina, però la veritat és que un tal Manolo la va juntar sencera a Sabadell, n’hi han tres centes i estic convençut que molts me la demanarien si no fós que em tenen tirria o simplement, no hi caben. Es una moto petita, bonica, com totes les coses petites. Estava de rodriguez i em calia una guia de Roma. Els propers dies faré dues coses importants. Una apassionant i l’altre tremendament trista.

Visitar Roma serà apassionant, i deixar sol a Austria al meu fill Max, el moment més trist de la meva existència com a pare. No paro de repetir-li que es pot quedar i que es pot fer enrere amb la decisió, però diu que és queda, i el que és pitjor: que es vol quedar. Suposo que com que soc un pijo acomplexat no hi acabo de veure el què de quedar-se 4 mesos a l’Àustria profunda, però també és veritat que la meva estretor de mires mai m’ho deixarà copsar.

Miro al cel i confio en la divinitat perquè me’l cuidi i sobretot perquè tot aquest temps lluny de mi, de nosaltres no sigui en va, ni contraproduent.

Roma, potser és el Carmel que m’espera després de deixar amb l’anima encongida al Max. He visitat molts cops la ciutat però serà el segon cop que, imbuït de un temps que mai tinc, de la ma de les meves dones podré caminar altre cop tranquil.

La primera vegada que hi vaig viatjar va ser a COU, de la ma del Santacana, el nostre professor d’Art que la vivia i que la vibrava com si fos seva. Mai podré oblidar els seus ulls, el seu esguard, el seu nas torçat, que escopia quan parlava i que ens observava de tornada. Mai podré oblidar, que hi vaig arribar enamorat de la Susana  i en vaig tornar més sabi que mai gracies a una noia que es deia Galla, i mai voldré oblidar que aquella setmana em va donar com regal una amistat indestructible amb el meu amic David , i la Yolanda a la meva vida.

Vaig llegint la guia de Roma i no paro de deixar anar escarafalls i sospirs. Perquè no vaig escoltar-me més en Santacana cony! Provo de trobar tots i cadascun dels llocs que ens va portar i sobretot provo de rememorar les seves paraules. Tenia ulls blaus i mirava els alumnes com si fossin pobres besties que no apreciaríem mai les seves paraules. Aquest paio, mai sabrà que ha estat present en moltes converses, a mil barbacoes, dels cents d’estudiants que vam passar per les seves mans, expulsats de ciències mixtes per el famós i a cops patètic Cordonet dels ceros galàctics.

Va per tu, casi al mateix nivell que el Saura i el seu micro, i el pobre Rius amb ínfules postplatòniques i ejaculació precoç.

Però tornem a Roma: aquell viatge, si miro enrere, va ser el viatge. Vaig devorar cada explicació del Santacana, i mesos mes tard a la facultat de Dret resseguia les seves paraules. August, Caracalla, el Palatí, la flipant visió de l’arc de Constantí que crec que ens va caure a l’examen. Els porros a l’estació de Termini amb la gent de l’escorxador, i el sexe salvatge a la dutxa de l’Hotel. Guardo d’aquell viatge encara, totes les fotos i una matricula arrencada a un Fiat UNO amb la paraula ROMA, com eren abans.

També recordo que a la Silvia no la van deixar anar i que potser la historia hauria estat ben diferent. Va ser una Roma sense tu.

D’aquí a tres dies tornaré a ser a Roma, miro la guia que he comprat i crec que no em cal, en Santacana es pensava que no l’escoltàvem, però si que ho fèiem, i el que és pitjor: ell quedarà per sempre gravat a la ciutat eterna, per tota una generació.

En serio, la frase comença sempre igual: t’enrecordes del Santacana?…. Passa’m l’allioli xaval! (som de la generació del 73 i xaval és normal per nosaltres).