Malauradament els seus ulls no el seguiren i de lluny, el van veure perdre’s sense remei, desdibuixat entre l’infinit dels colors i el negre absolut. Els anys passaven massa ràpid i ara era gelós de passions i somiava assegut a la cadira quan de tant en tant i sense adonar-se s’endormiscava passant de l’escalfor de la tarda al fred d’una foscor de sala poc il·luminada.

La vida s’escorria entre els seus dits, i els somnis guanyaven espai, i la realitat i el desig es confonien sense remei. Era massa jove per morir i massa gran per somiar. Ja no hi veia tant bé quan conduïa de nit, i la seva moto li semblava un perill. Passar d’emblema de llibertat a motiu de suor freda era potser un gran exemple. Ja no era el que era i se n’adonava que el seu cor encara fugia endavant i les seves cames no el seguien.

Tancava els ulls i notava encara el seu pols eixelebrat ple de desig, sentia la sang brollar a tota pastilla per les venes i, si molt s’esforçava, sempre al seu cap, notava encara els calfreds d’ànsia d’un primer petó o d’una baralla de bar. Però… sempre amb els ulls closos, perquè el temps malauradament no tenia oblit ni tampoc perdó i aquest se li havia escolat entre les mans , i mirant endarrere no desitjava el que tenia, ni aspirava a fer res més. Una terra erma on l’aigua sols i feia solcs i el temps, pols.

La música sonava a la sala, ara en Silvio, més tard algú altre, i després ningú, quan la son, i el vi, se l’havien endut lluny. S’aprimava cada dia,  preferia cloure els ulls a fer-se una truita per sopar, i poc a poc deixava de creure en els seus silencis i més en tot allò que sentia i escoltava quan somiava. Potser algun dia no es llevaria del seu llit i aleshores ja, esgotat de tant tenir els ulls tancats no els obriria mai més.

Però era jove, jove i fort, fort i intens, intens i solitari, solitari i silenciós, silenciós i erm. Com sempre la vida l’hi havia jugat una mala passada, com a tots suposo, i se’n havia adonat massa tard que el seu passat quedava massa lluny i el seu futur era més aviat dubtós i els presents se li feien tant eterns que desistia de viure’ls i fins i tot de compartir-los.

La vida que ell havia desitjat ple de grandeses, se li havia escapat en els detalls, i ara, ara que tot just en tenia constància la veia fugir lluny d’ell, sense que les cames li responguessin en un darrer esforç per atrapar-la. El temps no es deixava mai enganyar i sempre ens jutjava en rebel·lia sense que hi poguéssim fer res.

Però era massa jove… o potser ho pensava ell, i potser tot era un altre somni, un altre engany amb els ulls tancats mentre la migdiada s’escolava entre una tarda a l’escalfor del sol a un capvespre fred d’una sala fosca.

No hi havia ningú, tots havien fugit, o ell havia fugit de tots perquè no el veiessin fer-se vell, o envellir.