Envisatjo la fi d’aquest any (de merda) amb il·lusió. Segur que en general, per els demés i per mí,  res no podria haver estat pitjor. Un any de tancament, de confrontació amb les nostres mentides, les nostres pors i les nostres joies, un any, aquest 2020, que a falta de veure el vinent, podem estar segurs que no en veurem d’igual, però segur que el recordarem.

Hi ha hagut coses fantàstiques, molts hem pogut fruir dels nostres fills, aquest any tant important per els meus, on el nostre confinament tou ens ha abocat sovint a conèixer-nos massa i de massa aprop. Es evident que aquestes passes petites en el seu món son gambades immenses en la meva vida. Entren poc a poc en aquell impàs absurd en que els fills s’allunyen dels seus pares, aquest moment necessari, de trencament, on nosaltres comencem a viure una altre vida i ells emprenen la seva. Es un moment de vertigen, i sovint de negació, uns neguen com Pere tres cops i els altres ens sentim crucificats albirant més enllà un nou horitzó. Soc feliç amb això, i per molt que em tregui la son tinc la sort de tenir fills que s’assemblen poc al que jo era a la seva edat. La meva mare em desitjava que tingués fills que fossin tant dolents com suposadament ho era jo, i crec intensament que han heretat el millor de cada casa. Ja està bé que s’allunyin amb la poca destresa que dona la inexperiència, i per molt que sigui dolorós, és un camí aquest que es repetirà a cada generació. L’important sempre serà que tornin algun dia, i que et mirin més amb amor, que no pas fàstic, o desori.

Ha estat un any de oblits per sempre i retrobaments després d’anys de pensar-hi. Un any on sigui a Canet posant les cartes sobre la taula, o sigui per correu, he pogut començar a embastar coses que tenia pendents, la vida sempre te’n deixa de assignatures penjades. Ha costat molt, ho sé, però ens cal temps per acceptar les veritats, per trobar el valor suficient per demanar perdó, per preparar el cos i l’ànima per un altre pas, i passar-ne l’examen. Potser és massa tard, i encara que sentint-nos joves hem de saber acceptar que tal vegada vam perdre el tren abans del que ens pensàvem, potser fins i tot abans de que no s’aturés mai a la nostra estació. Però em sento fort, disposat a emprendre, altre cop, un camí desconegut, un 2021 atzarós. Com us deia al principi, envisatjo la fi d’aquest any de merda, amb il·lusió, com una cargolina verda i dorada, eterna, que eix d’un mar blau que tants cops ha escoltat les meves paraules, i que tant a viatjat amb mi tots aquests anys perduda a la maleta d’Ulisses, o amagada altres cops dins un puny de artells emblanquinats .

La resta ha estat una anècdota, una pel·lícula molt dolenta que m’hagués agradat estalviar: pocs viatges, mals negocis, massa temps per pensar, massa poc per sentir, molts kilòmetres. He trobat a faltar Nova York, molt. Com pot ser que algú trobi tant a faltar una urb tant malèfica i egoista! He trobat a faltar a alguns amics en llocs del món que no em pertanyen d’origen però si per adopció, m’ha mancat Itàlia i els meus restaurants preferits on menjo peix del dia i quan em veuen diuen “il catalano”!!! (El take-away de peix a Brindisi, un tresor amagat és potser el que més m’ha fet somiar aquests mesos). Com em falta viatjar! Tants anys que ho faig: voltes al mon, continents, menjars, hotels i temps per mi, a vegades tant de temps per perdre.  Després d’aquell dia a Roma amb la Francesca, el món es va aturar. Poc hauria de pensar que la cua del Alitalia Roma-Barcelona feta tantes vegades seria la darrera i que el cafè que vaig compartir, seria el darrer d’aquest any, perquè en el fons i per molt que els puristes em matin, no hi ha res com un cafè ràpid al bar de les sortides de vols nacionals de l’aeroport de Fiumicino. Ostia és una altre historia que sempre quedarà a la retina amb aquell mar que vaig veure tant de lluny, i tant de cop, i tan gris, i tan pla, i tu Aureli, hauràs de permetre’m la llicencia i et diré que aquell cafè teu no és el millor cafè del món. Per cert, si em llegeixes des de on siguis, el teu fill fa cara avui de ser un bon pare. (i n’és bon  motiu per sentir-se’n orgullós).

La Feina ha anat bé, però la pregunta que sempre sorgeix és “fins quan”. Tots vivim al mon de la incertesa, i jo des de fa temps em miro el món i el futur a nivell professional a curt termini; què son 15 dies davant l’eternitat mentres el món revolucionat avui i tranquil demà et demana serenor? Rès. 

Hem continuat endavant com a empresa petita, sense cap trucada de ningú, ni del nostre alcalde, que no vol baixar-se el sou com hem fet tots. A l’empresa ho hem fet, i hem reduït el cost dels contractes; al meu poble, la classe dirigent no entén de tot això, i continuen vivint al enganxifós Olimp de la política municipal. No dedicaré ni un minut a això, son tristos, curts de mires i cutres.

2020 m’ha aportat moltes coses, i me n’ha manllevat d’altres. M’ha fet obrir els ulls i me’ls ha fet tancar algunes vegades: a cops he tancat els ulls amb força, tant fort com les tres o quatre vegades que he pensat que m’hi quedava ja fore dins un avió de Lufthansa o dins un taxi a Shanghai. Aquest 2020 m’ha tornat a la Silvia:  el meu retrobament amb ella (tant intens com quan ens vam conèixer) m’ha fet apreciar la serenor de les seves paraules, atropellades a vegades, però plenes de balanç. La Silvia tenia quan érem adolescents, i encara té avui, el poder sobre mi de fer-me sentir millor com a persona, de no sentir-me jutjat, retrobar potser la amiga més dolça que he tingut mai, serà un bon record d’aquest 2020. Es una virtut que tenen pocs, aquest esguard a la vida sense prejudicis (jo no el tinc), el meu David, que desde fa tant de temps considero un germà, la té, i per molt que siguem diferents em deslliura de totes les carregues auto imposades quan em pregunta: “i tu, como estàs?”. Sempre estic bé amb ells…  I després en Puig, per molt que sembli una entelèquia aquest any 2020 me l’ha tornat. Si hagés de reconèixer a alguns, en aquesta vida, els reconeixeria per el temps que m’han dedicat, i el Josep, desde el principi va decidir dedicar-me’l. Molts dels que hem passat per les seves mans, i per les seves hores, som persones diferents de les que érem, podem donar de menjar millor a les nostres famílies, podem viure millor, i també, en vivim de millor, de fet i per molt que sembli estrany, com a persones a través del temps que ens ha dedicat hem arribat a ser persones més entranyables. En Puig, dintre de cada un dels seus prismes, ens ha ensenyat a ser grans persones. Què més podem demanar a algú que el fer-nos ser un esglaó més intensos, un esglaó més persones, i un esglaó més humans en aquesta vida? Poc. Aquest any m’ha tornat al Josep, m’ha tornat la Silvia, i m’ha tornat Canet, i vist de lluny he perdut poc…. – millers de coses fan del 2020 un any excepcional. 

Què estrany escriure que aquest any ha estat excepcional, però ho ha estat. Excepcionalment trist, excepcionalment intens, excepcionalment desafiant, potser a vegades fins i tot un any d’alguna manera feliç. No el podrem oblidar i en algun moment, com comença a passar ara amb coses que ens han succeït fa molt de temps, algú a un dinar o un sopar, ens demanarà on érem aquest 2020. Jo no vaig viure el confinament de manera estricta, vam marxar a la nostra vall i desde allà primer escoltant els informatius i més tard ja desconnectats del món, vam veure créixer la primavera davant els nostres ulls com mai ho havíem viscut. Ser del maresme no et permet viure més estacions que dues, una on no fa ni fred ni calor, i l’altre on la humitat l’escalfor i els mosquits tigre se’t mengen a trossets. No hi ha quatre parèntesis com aquí a la vall. Hem vist els camps de blat créixer, reverdir i segar, em viscut dies de boira gèlids al principi i el lleu acariciar de les brises calentes que pugen a l’Abril desde la plana, hem vist el nostre entorn canviar amb l’avidesa d’un esser viu. De fet, lluny de les aceres i els carrers, aquí a la vall la natura ens ha conquerit altre cop com a essers pertanyents a una realitat superior. No he viscut cap confinament i els 5-6 cops que vaig baixar al Maresme la situació em va semblar més pròpia d’una novella postmoderna i caòtica, que la d’una realitat existent. Gent amb cara de pànic, fent cues a supermercats, imatges de una Moldavia dels anys 90, o simplement l’absència de soroll, l’absència de persones al carrers i una grisor abassegadora i violenta. Reconec que no en guardo moltes imatges de les meves anades i vingudes al maresme a visitar el meu pare, pujava al tanc, corria per les autopistes buides, i escoltava música a tot drap, i no puc ni imaginar que hauria estat de nosaltres si enlloc de viure en cases, haguéssim estat tancats i barrats en llocs petits. Parlant amb gent que ha viscut aquests mesos d’una manera molt diferent, m’entra un por cerval a desitjar no trobar-m’hi mai. Per aquells que ja no els agrada socialitzar deu haver estat dur, per aquells com jo que en el fons, fruïm d’alguna manera de les persones deu haver estat una tortura xina. No va mancar gent del meu poble recriminant solapadament o directament la meva actitud, el fet de haver escollit passar tot això lluny de casa, però ho atribueixo més a atacs de enveja o simplement a la mediocritat imperant. Llegint les xarxes socials me’n feia creus dels que criticaven el que algú passegés els gossos tres cops enlloc de dos o simplement que anessin de passeig. Sense cap base científica continuo pensant que el confinament estricte va ser una gran equivocació, que a la gent els costa molt conviure amb ells mateixos i que malauradament estem rodejats d’estultícia. 

Aquests mesos també m’han demostrat que seria capaç de viure a la vall. Però tot arribarà al seu moment.

2020 ha estat també un any on he escrit poc, he continuat amb els escrits a la revista del meu poble, i quan el Fermí em deixa, a la revista del meu “altre poble”. Però el blog ha quedat una mica abandonat, potser és perquè tenia tantes coses a fer que no n’he tingut temps. He trobat a faltar fer-ho i cada matí em llevava amb l’absurda promesa de dedicar-hi estona. La Silvia m’empenyia i encara ho fa, a escriure aquest llibre que em costa tant, i el món m’ensenyava què hi havia més enllà de la cadira:  el món ha pogut amb mí. Però ho he trobat a faltar i potser per aquest 2021 una de les promeses que m’he de fer és dedicar més temps a l’escriptura. He escrit molta poesia, és veritat, però sigui per vergonya o perquè els poemes son sempre essers vius, no n’he publicat gaires. La poesia em fa lliure i m’impregna de camins que no recorro, la poesia però també m’aboca a mi i veure’s o sentir-se a un mateix, no és el que tots desitgem a vegades. El desig en sí seria també una altre constant d’aquest any especial. O potser hauria d’escriure absència de desig.

Aquest 2020 m’ha fet sentir també una mica més aprop de la mort, de fet la constant de mort al meu voltant ha estat present, desde el pare de la Silvia o la Marta, al Lluis, fins als pares d’alguns coneguts. Viure com si la mort et rondés és una mica incòmode, per no escriure que fa basarda. Però em nego a la por tant com a la mort. L’altre dia a Canet em preguntaven què em feia por i jo responia a morir sense tenir-ho tot apamat: els fills, la dona, la vida. Suposo que aquest any més que mai tots hi hem pensat, i costa encara que sigui veritat que pensar en tenir-ho tot lligat és complicat, la vida te aquestes trampes on passes del etern al fugisser, del sempre al mai, del t’estimo però no n’estic enamorat, en qüestió de mil·lèsimes de segon. Morir, o provar de no fer-ho té tanta importància com posar-hi o no al Frankfurt del Conesa, mostassa. Quantes vegades m’he trobat caminant carrer Ferran avall pensant que avui l’entrepà no tenia gust de rès. Doncs la vida deu ser això, provar de posar-hi mostassa sempre i provar de que les vegades que ens n’hem oblidat siguin lleus, ràpides i fugisseres. No us parlaré del Conesa i les ostres, però per mi, i crec que per la meva filla, son el “hit” dels dissabtes. M’encanten les ostres i crec que la baixada del meu consum deu haver afectat, i molt, la producció Normanda, però ara que he de baixar dijous a buscar-les, en duplico el consum i em perdo la sensació de inmortalitat que em provoca el caminar del bracet de la meva filla mentres ens tronxem de les coses plegats. Els confinaments tenen també això: que no pots anar de bracet d’una rossa fora del poble sense haver de donar explicacions a un mosso d’esquadra o a un veí si et fas un selfie en mal moment

.

La gent no para d’escriure que te ganes de oblidar aquest 2020, la gent no para d’escriure que el millor que podem fer es matar-lo ràpid, però pocs pensen en totes les coses bones que ens ha aportat, com ens ha confrontat amb nosaltres mateixos, com aquests mesos tant durs ens han ensenyat coses, lliçons que d’una altre manera ningú hauria volgut aprendre, 2020 ha donat contingut a la paraula que va estar de moda durant deu anys 2010-2020 i ningú tenia ni puta idea de què volia dir, RESILENCIA. Reconec que jo sols he estat resilent les 4 vegades que he estat a punt de dinyar-la, però això ja forma part de un altre blog. 2020 serà un dels grans anys de la nostra vida, el que ens ha tret una mica del borreguisme i ens ha posat davant d’un mirall com a societat. Jo no penso oblidar-lo i pot ser que d’aquí a uns anys, si la vida em respecta, pugui arribar a dir algun dia, que el 2020 va ser un dels millors anys de les nostres vides.

Em deixo molts noms en aquest post, noms de coses importants i de llocs, i sobretot de persones, persones que queden amb mi i altres que marxen per sempre, però no els oblido, ni tampoc el regust de dejà vu que em queda aquest 2020 mentres decideixo quedar-me escoltant la orquestra del Titànic. Fuck you Carpathia!

D’aquí a uns dies us escriuré què en penso del 2021, però això ja serà una altre historia.