Potser que arribarà un temps en que ens podrem treure la mascareta. A vegades penso que no la porto i la tinc, altres crec que la porto i no és així. Sembla una mica com les claus d’aquests cotxes que ja van sense claus o la meva Scoopy que ja funciona amb el telèfon, em volen connectat i agafar la moto i marxar ja no és una opció si vull fer-ho sense cap lligam. Sembla que mascareta i vida siguin un binomi imprescindible.

Sempre em fa por el estar connectat, i més durant aquests mesos en que tots volien estar-ho. A Dalt a muntanya no em calia, i veure les tardes allargar-se com fideus xinesos em va fer molt de bé. Però ara, sembla que cal estar-ho, connectat, tapat, i controlat.

No penseu que soc un negacionista, no és el cas, però quan es sobreentenen les coses és quan comencen a perdre el seu valor, la consciencia de mascareta fa que ens la oblidem. La pandèmia i tots aquests mesos en que ens hem acostumat a la profilaxi fa que tot sembli perillós, que tot sigui més amenaçador que abans. I començo a tenir la sensació que bescanviar una mica de seguretat per llibertat no és un negoci tant dolent. Hem arribat fins al punt que una cosa així es pot escriure sense que te’n facis vergonya.

Demà un dels meus fills fa anys, l’any passat vam anar a un Scape Room on vam deixar 8 pre-adolescents tocant-ho tot mentre nosaltres anàvem a feu una birra i quatre olives. La xina ens semblava un lloc molt llunyà i començàvem a tenir molt clar que els italians no en tenien ni puta idea del que estava passant a casa seva, i dèiem….: italia, normal… però si no saben fer una cua.

El món ha canviat des de aleshores, és obvi, però mai hauríem pensat que ho faria fins a un límit tant insospitat, tant de Netflix i tant de ciència ficció. El Covid 19 ha fet que els Soprano em semblin entranyables.

La gestió de la crisi ha estat molt personal, tothom ha fet el que ha sabut i el que ha pogut, i ens hem demostrat tots ser bons xais en mans de quatre llops. Es fàcil entabanar multituds, “doneu-me’n deu i em costarà convèncer-los, doneu me’n mil i us ho faré en cinc minuts”. Alcaldes i Alcaldesses patètics salvaran el cul gracies a la crisi, parelles que eren irreconciliables seran fidels per sempre, altres a la inversa s’odiaran a matar o viuran en la indiferència, i els rics seran més rics, i els pobres més pobres (això no canvia mai), i sobretot coses que per nosaltres abans eren inacceptables ens les mirarem diferents. Els drames s’ensordiran, i molts no podran dir un adéu com cal als seus que hauran mort, i altres estaran contents d’estalviar-se les misses. Però a tots una petja indeleble ens farà més agres, i a molts, més obedients. Sembla estrany que una cosa tant petita ens hagi canviat tant. Però la pregunta que em faig és fins quan? No sé si ens durarà gaire aquest monoteisme disfressat de Covid, o potser aviat, imbuïts de paganisme retornarem als orígens del que ens va convertir en la raça més destructora del sistema solar, l’única capaç de subvertir la natura a la nostra mida i reconvertir la bellesa en destrucció. Som el que som perquè ens sabem assassins nats i el mateix perill que veiem dins nostre l’intuïm dins els demés. Per això ens respectem. 

L’altre dia parlant amb la Marta em deia que el covid ens havia aportat serenor, la possibilitat de aïllar-se a voluntat, però deixant-la enrere no n’estava molt segur. Dins els pocs que han sabut escollir una nova realitat dins aquesta pandèmia o els que ens preguntem cap on hem d’anar, una pila de gent ha acceptat l’anacronisme de l’esclavatge mental, que els fa saber segurs, i còmodes, sense adonar-se, què és el que perden. La llibertat.