Crec que la darrera vegada que et vaig sentir plorar va ser mai. Fa tant de temps que ens coneixem, que veure’t plorar o pensar que ho fas pot arribar a trencar el meu posat d’arrogant professional. M’agrada ser-ho i ho faig molt bé, però sempre he envejat aquest “acostar-se a mi” tant simple, tant de com quan vam creuar un cop i per sempre els nostres camins a l’Institut. 

Ahir escoltant-te plorar al telèfon vaig sentir com si fos la meva mare qui hagués mort. Em sap greu. Em Sap greu que no podem estar tant propers un de l’altre com caldria, em sap greu que ara sabent qui ets i com ets et sents i que siguis el pal de paller de la teva família, em sap greu que el teu pare que no diferencia un plat d’una olla es quedi sol i sobretot i molt, sento immensament la mort de la teva mare que sempre va tenir per mi una paraula amable. Jo crec que no entenia que fóssim amics, però tampoc ho entén la meva, així que sempre penso que a “buen entendedor pocas palabras bastan”.

Demà aniré al tanatori i em permetré plorar una estona al teu costat, no perquè la seva mort m’hagi impactat, sinó perquè tot el que et passa a tu ho fa. Ets el meu millor amic i si alguna vegada hagués hagut de escollir un germà, t’hagués escollit a tu. La mort en un món normal és una merda, però en temps de covid segurament deu ser horrorosa. També és veritat que potser perquè em faig vell, cada cop abandono més aquesta mort social per recollir-me sol i celebrar-la. Segur que tu no ho faràs i que en el meu cas, quan passi, m’enemistarà encara més amb tot el que m’envolta. Però sé que ets com una magdalena, i ploraré amb tu, com ella. Deixaré l’arrogància i el meu esser atorrant per estar amb tu amb la mateixa senzillesa amb la que em vas acollir quan ens vam conèixer amb 14 anys.

No t’ho diré, però escoltar-te plorar ahir i sentir que se’m saltaven les llàgrimes em va alleujar; tens aquell poder innat de portar-me directament a la parada de Joanic de la Línia 4, la groga, de BARCELONA, quan tots dos érem gent normal i teníem encara tota una vida per endavant. Ara més a prop de la mort que mai, celebro cada vegada que estires la fina corda que ens uneix per tornar-me a una terra que tant poc m’agrada, que tant poc ens grada. Com el SERGENT TOM del bowie que deus odiar.

Darrerament, la mort m’ha visitat constantment, amics que moren, mentors que moren, pares d’amics que marxen…. sembla una constant, i tot i així no acabo de trobar-hi el pols, el ritme, el sentit: pot ser que no en tingui cap. O tal vegada prefereixo viure’n la seva ignorància i celebrar la vida cada dia.

Ens veiem demà David, portaré una ampolleta de aigua per el principi de deshidratació que patirem, ens regalimaran unes quantes llàgrimes i com que son salades ens quedara la cara feta un mapa, però et recordo una frase de la meva avia Joana de quan era petit: les llàgrimes si les engoleixes després d’eixir, sempre tenen bon gust. Plorem doncs plegats, que el que ens queda a nosaltres i a ells no serà més que la eternitat.