Me l’havia de llegir, fa com tot un confinament i mig que me’l miro però no m’acaba de convèncer. Quan ens vam tancar el primer cop vam marxar a la Segarra. Quin millor lloc per esperar la fi del món que una casa aïllada en mig d’una vall amb tants noms com gent la coneix. Hi havia anat portant durant els anys llibres feixucs, aquells llibres que sempre dius que un dia quan tinguis temps has de llegir. En Tom Holland, una historia diferent de russia, pèplums d’aquells que ja ets saps el final abans d’acabar i un llarg etc de volums, voluminosos, que no vaig llegir-me. Durant la primavera de l’any passat, al colze que ens fa de estanteria de les escales, em miraven amb cara de pena, allà hi son.

Aquelles coses que diem que farem quan tiguem temps son exactament les que no fem mai. Les coses que diem que faríem quan fóssim lliures, lliures de relacions, de fills de obligacions, del que sigui … son les que no fem. Segur que a punt de morir ens n’en recordarem, o potser no. Potser estem tant dissortats que no hi pensarem, quina llàstima, potser no tenim aquell moment de clarividència, de pensar en la nostra vida, de fer balanç. Morir deu ser angoixant per molt que a vegades ens ho pintin o ho fem nosaltres mateixos, bé ens hem de pintar de rosa les angoixes oi?

El desig estupid de llegir tots aquests llibres que ens manquen deu ser igual a l’esperança inútil de pensar que tindrem aquell temps del qual no disposarem. El tràfec constant del no passar res farà dels nostres moments importants el més fútil de les nostres vides. I essent confrontats amb la mort, amb aquest gran viatge  que sempre toca en el sorteig i del qual tenim tots els números, com diria en tortell poltrona, l’única cosa que som capaços de fer es oblidar-nos-en. Potser aquest és el secret, de la mateixa manera que oblidem petons i que sempre en desitgem més, oblidem la mort per augmentar el nostre afany de viure.

Uns es vesteixen de frases solemnes i altres anem als enterraments per respecte als vius, quina futilitat anar-hi per els morts. I encara que pesin, dels morts cal tenir-ne cura a soles, a la intimitat, com quan en una cantonada o en un moment de tranquil·litat un recorda al Lluis, o al Josep o la Noemi, la meva primera novia de l’escola que va desaparèixer un estiu i de la qual encara veig els seus ulls blaus de tant en tant.

Morir, quina feinada, i viure, també. Però fer-ho amb fervor, tant el viure com el morir, com qui va ensopegant amb les llambordes per el carrer, caient panxa enlaire i mirant els estels, rient quan l’estan a punt d’atropellar i escoltant la pluja repicar el terra humit, mentre prova d’aixecar-se pensant en com de bonic es tot el que l’envolta, fa que les dues coses, viure i morir formin part d’una experiència de la qual no podem ni deuríem retrotraure’ns. Viure i morir com si ni visquéssim ni moríssim mai, amb la ignorància i la innocència d’aquell qui acaba de arribar i no sap res. 

Deu ser per això que quan arribo a la meva casa de la Segarra em miro aquests llibres com si no sabés què hi fan exactament allà, ni qui els ha portat amb alguna intenció que m’és completament aliena.