A vegades trobo a faltar la pandèmia, no a ella en si, sinó a tot el que ens provocava, o millor dit, em provocava. Les tardes de pandèmia eren totes com tardes de diumenge o dissabte. Eren tardes on tothom, després de provar de ser útil, ja sigui teleconferenciant o treballant amb el que fos, ens indulgiem en tot. 

A la Segarra es feia fosc més tard i les tardes eren com espais allargassats de temps on cadascú es deixava anar de la manera que millor sabia al principi, i més tard la millor manera que havia descobert. Eren tardes de lectura, de becaines eternes i de foc a la llar, d’on tot intent de fer alguna cosa útil havia desaparegut molt ràpid. Recordo que el món, al principi, i després de la primera batzegada de por i dol, va voler posar-se en marxa, però tothom, molt ràpid, va entendre que l’aturada era obligada i, que malgrat alguns provessin de canviar-ho, tots havíem entrat dins un flow de meliquisme i transigència. El joc era clar, i la consciencia de mort massa present com per no voler dedicar-se a les coses que ens feien feliç tota la estona possible.

Les tardes de pandèmia, de diumenges eterns set dies per setmana, eren tardes de lectura, de somriures amb la Violeta, i de bromes amb el Max, de veure la Ulla traginant per la cuina o simplement llegir davant d’unes brases lentes. Vam tenir sort, no ho nego, i quan aconseguia oblidar tot el que m’envoltava fora de la rectoria, assolia moments de pau infinita i sobretot, absents de tot tipus de culpabilitat.

El món ja no continuava al nostre voltant, o ens ho semblava, perquè tothom havia aturat, però nosaltres, com si ens haguéssim reclòs dins un vaixell a alta mar, vivíem una vida paral·lela aïllats que qualsevol contacte amb altri. Vam ser feliços. I crec que encara ho som, crec que junts vam trobar la clau de volta per funcionar encara millor com a família, com a grup.

Jo sempre ho he trobat a faltar, sempre fins que en vaig tenir la meva de família;  de petit sempre vaig viure en un grup on no em vaig articular mai bé, una mica en soledat, amb gent massa diferent a mi. Ni millors, ni pitjors. Diferents. Amb el temps un s’acostuma a tot, és veritat i mai hi vaig donar gaire importància fins que no vaig tenir per primer cop al Max en braços, va ser potser aleshores que vaig comprendre com havia de ser com a pare, i com volia integrar-me amb ell i amb tots els meus. Segurament la pandèmia ens va donar la oportunitat de afinar els motors, d’estimar-nos millor, de barallar-nos millor, d’aprendre a fer les paus d’una millor manera sabent llimar i esborrar sempre les rancúnies que converteixen en mars de separació el que un cop haurien estat sols rierols. Demanar perdó va ser important, sobretot per a mi. Però també reconec que les ferides del passat, mal tancades, de quan jo era fill i no pare, germà i no company, ja no les he sabut, ni volgut, reparar. Son les cicatrius necessàries que et deixa la vida per saber com ho has de fer en un futur. 

Les tardes de pandèmia, que eren eternes, ens van donar tot el que ens mancava com a família. Vaig discutir molt amb el meu Max, i avui, potser gracies a aquell mes de març del 2020, em sento acompanyat per ell, acotxat, i estimat. Avui, quan l’escolto, mentre mirem junts el taekwondo trobant a faltar a la Violeta, els dos, me n’adono de la sort que he tingut de trobar-me amb algú com ell al camí, i si tanco els ulls, i veig el somriure de la Vio, entenc que no hauríem pogut fer la feina millor.

Trobo a faltar aquelles tardes amb vosaltres, i deleixo perquè aviat podem estar tots plegats altre cop, discutint, rient i sobretot junts.