Normalment comença sense que ningú se n’adoni, com si caminessis per el mateix carrer de cada dia, però resulta que ja no és un carrer sinó una destral que tala, i molt; a tu de saber si t’hi deixaràs la pell o ho viuràs com una nova oportunitat.

De cop se’t presenten trenta mil veritats: que l’amor no és per sempre, que la infelicitat existeix, que el silenci ho mata tot i que sovint les salses et queden o molt acides o poc salades o … enfi, que et creies que vivies al paradís, i no deixaves de ser a un altre bar de xinos on les mandonguilles ja no son el que eren.

Però, que hi vols fer, tens moltes opcions? Ho dubto. Avui parlant amb un amic he descobert que en tens poques. No et pots deixar anar, t’agafa gran amb quasi 50, la soledat és el pa de cada dia, i no acabes de agafar les mides quan cuines perquè sempre ho has fet per 4+2 i ara ho has de fer per 1 o per 3 o comprar una nevera més gran que malaguanyat tu, aniràs omplint de tuppers a ritme de Spotify quan no tinguis ni puta idea de que fer un dia 1 de Gener.

Ara hauràs de re-aprendre a organitzar el teu temps, els teus sentiments i sobretot com rascar-te el cap quan mires la tele sense que te’l grati ningú. La vida en parella ha acabat, i segurament serà per sempre perquè siguem sincers: quina mandra re-aprendre a estimar, re-aprendre a transigir, i quina por pensar que pots tornar a caure en l’engany de la placidesa del “com sempre” quan el “com sempre” sembla ser que era més aviat un carrer estret sense sortida.

Si soc sincer amb mi mateix, si ni jo mateix soc capaç d’aguantar-me, com puc pretendre que qui visqui amb mi ho faci. “Péter les plombs”! i al final és així, han petat i aprofitant la ben entesa d’un cornut amb esperit d’espia i amb ànims de compartir, et presenten una vida tota nova que no saps ni com entomar. La mires com de lluny: (la vols?) al principi no, però el que més ven del “principi” és que després hi ha tota una historia que cal viure.I què més pots demanar a la vida que provar de viure-la!

Aixecar-te de matinada i mirar amb un tè calent a les mans com es lleva el sol o s’aixequen les boires, sortir a córrer amb el gos o simplement seure al jardí en aquella cadira que tant t’agrada sota la morera i llegir a la fresca un dels llibres que queden endarrerits per culpa del tràfec del dia a dia, la mandra o les amants maldestres.

La solitud dels amors que acaben i els fills que marxen i els gossos que moren prop teu, son proves que ens toca empassar, empassant-nos la rabia del primer moment i albirant un petit somriure que sempre ens acaba guanyant la partida. I aleshores comprens que el amor si és per sempre, l’amor que tu pots donar, i el que rebs.