Hi ha dies que et vols morir, acostuma a ser cap de setmana, un cap de setmana que s’assembla poc o res al que era abans. Passejo per la Boqueria a les parades de sempre, estic sol i penso que el menú de la semana serà fruit meu. He vingut amb cotxe escoltant als corresponsals de les radios catalanes enganxats a Ucraina: si, hi ha una guerra a una Ucrania que vaig tenir la sort de visitar moltes vegades entre el 2016 i el 18.

Les pors que en Putin ens provoca no tenen res a veure amb el pànic enfront de la vida que m’espera, és un panic que res té a envenjar la por, és més aviat un lleuger formigueig davant un nou gran viatge vital.

Però em passejo, i escric. Si: algu m’ha recrimintat que deixi d’escriure i no ho he fet, he deixat de publicar, per ara. Torno a passejar tot sol com quan tenia 20 anys per el centre, revisito carrers i camino més a poc a poc. Caminar lentament et dona la possibilitat de recordar, i de reconstruir. Com quan tens una paralisis i cal fer exercicis de recuperació i cal també recosntruir la massa muscular. La meva massa sentimental cal que es refaci. Perque a la fi una separació, voleu o no, es un fracàs vital sols comparable amb la mort, i més, quan aquest te un pes de 22 anys.

Em miro el peix i penso que la Lubina és massa gran, però la Puri me la encoloma, miro els llagostins i penso que al Max li agraden, compro ostres per ella per mi i la Vio, penso que amb les ostres faig com si encara estiguessim casats, que m’agrada per ser camins que conec i no la trinxera que m’espera. Em prometo convidar a ostres a tothom en un futur per no acabar com el meu veí que se les menja un cop a la setmana sol, provant de veure un cel a través d’una mosquitera comprada als xinesos i lligada amb pinces de estendre a une reixes rovellades. No No vull ser com ell.

La meva zona de confort dels dissabtes és diferent, ha canviat, s’acosta més avui a un purgatori que no pas a un infern, i la latencia de la possibilitat d’un nou paradís és present.

El cel, malgrat la grisor del matí obre uuls als nuvols on més enllà s’alvirà un cel blau.