Em costa molt escriure sobre un desastre vital com el que estic vivint. Veure, desde un seient preferent com la meva vida anterior s’esmicola és duríssim. No és solament una sensació. Suposo que quan et divorcies, i per tots deu ser el mateix, no és només el procés interior sinó que també hi ha tot un aspecte material, físic, que t’envolta, que fa que la geografia de les coses canviï. El món et canvia perquè tot el que t’envolta canvia. 

Hi ha gent que et retira el “Bon Dia” d’un dia per l’altre. Sempre és una historia de culpables e innocents. Poca gent entén que és una historia de dos que es trenca, i que sempre en son dos. Però ademés, també hi és, el canvi d’escenari. Coses que desapareixen perquè han migrat a capses que viatjaran a un lloc nou, els espais a les llibreries de casa que deixen llibres que desapareixen, i la inútil intenció de fer com si no passés rès.

Deu haver-hi dues maneres o mil, de viure aquest desastre vital, aguantar fins el darrer dia el adeu de l’altre com si no passés rès esperant no enfonsar-se, o simplement deixar-se anar sense fi i caure a l’abisme desde el minut 0. Encara no sé com ho visc, i m’aferro a un sentiment de divina inconsciència desitjant inútilment que el que m’espera sigui millor.

Dir adeu a 22 anys de vida en comú, es quasi bé tant impossible com agafar al vol un adeu mal dit.

Provo d’enamorar-me altre cop, de practicar sincericidis cada vegada que em creuo amb algú, i fins i tot miro amb bons ulls propostes que abans em van fer sentir estupid i brut. Com que vaig aparcar la meva vida fa tants anys, el abocar-me a ella altre cop em provoca angoixa i mareig. I me’n sento incapaç, fins i tot fora de joc d’una vida a la qual m’ofereixo sense identitat ni voluntat, com carnassa que s’ofereix a depredadors nocturns.

Planyo a tots aquells que es creuin amb mi aquests mesos. Perque malauradament esdevinc una bestiola desconcertant. Planyo les dones que em volen al seu costat, perquè soc un plat de mal menjar. I no tot és això: escoltar tant sovint que ets un ser despreciable fa que potser te’n hi puguis tornar. Em planyo a mi mateix per haver de conviure’m.

Aquests mesos son durs, de fet la vida ja fa temps que em costa molt. És una lluita constant sense cap fi, cap altre fi, que esperar que tot aquest procés acabi. Un camí cap a la autodestrucció, la recerca de un nihilisme obligat, el veure i viure com els quadres i les pintures de casa desapareixen, veure com la geografia que t’envolta canvia i adonar-te que ja mai res serà el mateix que era i que per sempre estaràs sol a les nits. Em quedaran els nanos es veritat, una més de les coses inversemblants i positives que ens quedaran a mi i a la Ulla, gent magnifica sortida de dos humans que s’encaren voluntàriament a la autodestrucció mutua. Em quedaran ells, un gos mig mort, el Baba, i l’ombra que em segueix a tot arreu, en Jim. Això, una casa buida i un pare empetitit. El món que m’espera, malgrat el somriure dels meus nens, i en Jim, es un dia a dia nefast.

Penso si hauria estat millor al seu costat, al costat de la dona que marxa… i ho dubto, però sé que no m’hauria fet mai la pregunta si no em trobés com ara entre la espasa i la paret. Hauria pogut viure fins la fi dels dies acceptant a ulls clucs una realitat que tampoc no m’omplia, però que mai em qüestionava.

Suposo que el tornar a començar té això, una predisposició absurda i primigènia de pensar que tot anirà bé.