He decidit desde fa dies no viure en crisi permanent. Guerres, virus, veïns malcarats, zona de contenidors que és un camp de mines biològic, i això a Torà, entre moltes altres coses hem de sumar que s’acosten les eleccions, la incertesa del resultat i saber o no saber si en Trias com alcalde de la capital,  a Barcelona,  acabaria el Mandat. Em passa el mateix amb Xina i la seva deriva autocràtica, amb Russia i la seva deriva en general, i sempre dels sempres quan veig en Baiden em pregunto si viurà més enllà dels anys que li queden. Em passava el mateix amb la dona de’n Macron, el president de frança, però començo a pensar que es d’un altre planeta. Amb això us vull dir que vivim en una crisi eterna, reincident, constant i el que es pitjor, que no fluctua. No podem respirar.

Quan soc al monestir em concentro en el silenci, és tant eixordador que arriba un moment que fins i tot fa soroll. “T’has enterat d’això, saps que ha passat Jordi?” “ Has vist el que ha fet en tal del poble o l’amic del poble del Brasil??” Tancs volem més tancs! diu el president de Ucraïna. I els altres que volen que les dones escoltin el batec del cor dels embrions abans de que decideixen avortar o no, (diabòlic).

El treballador de la SEAT que es queixa de les deslocalitzacions es compra els texans a Inditex a 10 euros, fets a xina per nens. Els indepés, una mica com jo, fan la comunió amb la independència i combreguen amb els del 155. Els excursionistes de pega que m’arriben al monestir per passar un dia a la natura venen amb cotxes diesel fins la porta, o en bici elèctrica,  porten roba de plàstic del Decathlon i compren producte ecològic a can Magí. El món ha esdevingut una entelèquia per ell mateix i nosaltres en som les víctimes. Fins i tot jo busco vi ecològic i faig uns 30000 km l’any amb un cotxe que contamina…. ahhh i els exbisbes es casen, tenen bessons, i son feliços

Som líquids, diversos, contradictoris, absurds. Som al mes de gener i com a espècie no millorem. Quan l’univers es concentra en un poble es fàcil oblidar que més enllà del horitzó el caos existeix, quan nosaltres com a poble estem tan permeabilitzats com a Torà, la realitat ens absorbeix, i ens aboca sense excuses a no poder parar, a estar sempre en moviments a ser líquids sense poder dedicar ni cinc minuts a contemplar un raig de llum entre els núvols o el simple vol d’un pardal espantadís d’hivern.

Trobo a faltar aquests moments d’aturada tècnica, aquella sensació de deixar el cotxe al RR o al Toni, i saber que no pots fer rès més que no fer rès. Gener sempre em demana aquets moments, passada la voràgine dels nadals, sento com molts de vosaltres un buit, un trobar-se davant d’una pujada infernal que es un nou any. Fa temps m’ho mirava com una pared per escalar, i avui amb l’edat he après a veure-hi escales, amb racons on aturar-se. Però tot i així tenir davant teu la oportunitat de fer-ho millor es tot un repte per el que no tots estem ni volem estar preparats… i si fessim el mateix de sempre? I si de cop decidissim no fer rès. I si practiquessim el Niksen, l’art per exemple de que badar per la finestra ens sigui una obligació i una feina més, o deixar escolar el temps com sorra de platja a la mà sense mes obligació que deixar-lo passar. I potser adonar-nos que la vida és molt més que anar de bòlid per demostrar qui sap què a qui. Jo quan vaig instal·lar-me al Monestir cercava aquest Niksen o fins i tot una cosa més danesa com el Hygge, que té molt de sentit ara que fa fred.

No us proposo que us desobligueu, ni tant sols que procrastineu, tampoc que desconnecteu del món, però potser aturar-se de tant en tant, una estoneta cada dia, ens ajudaria a agafar prespectiva davant de les coses.

Us semblarà estrany, però trobo a faltar la boira….. quan hi tinc boira aquí a dalt l’internet deixa de funcionar, no hi ha res a veure per la finestra i l’unica cosa que puc fer és llimar-me les ungles mentres llegeixo i fins i tot això em ve costa amunt.