Desde fa unes hores estic oficiosament divorciat. Oficialment puc reobrir aquest blog, o simplement provar de pensar en altres coses que no siguin un llarg procés vital que es diu divorci, però que hauria de anomenar-se d’una manera diferent. Trobar un nom per el que he viscut, o millor dit, hem viscut el darrer any, és complicat, però segur que existeix.
Ser oficilament un esser divorciat no canvia rès: jo personalment visc encara ancorat en un amor profund i un odi intens envers no sé ben bé què o qui. Deixes de estimar-te i tornes a fer ho, deixes de estimar-la i hi tornes perquè a vegades el que hi ha després no és més que un gran forat negre on ningú t’hi espera. I clar…. sempre esta bé que algú t’esperi per molt que ningú et trobi a faltar.
He revisitat milers de persones i he descobert que hi ha moltes maneres d’enfrontar-se a un divorci. Escric enfrontar s’hi perquè és una guerra, sense treva, on ningú dorm bé i sobretot el que es és pitjor: tothom té raó, i tothom hi perd. Consell del dia 1: tothom hi perd.
Hi ha homes que comencen a odiar les dones i els hi volen tot els mals possibles, i amb les dones passa el mateix. Hi ha d’altres homes i dones que ja no en volen saber rès d’aquest joc de l’amor, altres hi transiten com si fos una pena que cal sofrer i n’hi ha uns quants que ho viuen com una alliberació, la manera que han tingut de deixar endarrera un drama.
La vida també separa el mon en quatre: els que mai han tingut parella, els que es mantenen ferms en la seva vida de parella, els desenparellats i divorciats i finalment en tots aquells que en un moment donat van decidir tornar a provar ho, i emparellar-se altre cop perquè l’amor ho pot tot. I si, l’amor ho pot tot en general.
Are emprenc de nou un camí. Fins ara estava parat en una cruïlla emboirada, amb mil opcions davant. Però havia decidit aturar-me i provar de assegurar-me que tot estava controlat: nens bé, gos bé, tots bé? Potser qui més ha patit aquest temps apart de tots nosaltres son les plantes: les plantes han mort perquè era ella qui les regava, la resta sembla tot enpeu. Tot o tots. No ho sé.
Però ara ja, malgrat que sigui estupid esperar a viure fins a tenir una sentencia, resulta que la tinc i hi diu que la nostra llarga, intensa, a vegades absurda i a cops amb un sentit unic i especial relació, ha acabat.
Ahir a la calçotada on vaig poder seure amb els meus tres millors amics, (sempre em falta el Stephan), tots em preguntaven: i ara què?. Els deia que hi duia tants bonys a la planxa que em calia passar per un mecànic. M’ha fallat la família, excepte els fills tots han pres partit i no pas per mi. Repetir un patró de la generació d’abans els dona a tots una possibilitat molt asèptica de venjar-se. La gent no entén que no prendre partit es prendre partit i que cremar els seus fantasmes en altres sols crea més fantasmes; tothom té una necessitat de posicionar-se. Els idiotes com deia Molière sempre tenen necessitat de dir o fer alguna cosa, oi Eulalia and Co?. I a la fi, els únics que han continuat hiperterrits al meu costat han esta els meus quatre amics i el gos. També els fills, ells han seguit el millor camí que ha estat i és, estimar. De fet l’amor ho pot tot, ja ho deia abans.
Tots aquests mesos, on he hagut de assumir que en moltes coses vaig fer tard a decidir, on potser la meva manca de valor per prendre decisions deu haver fet molt infeliç a altri, on decantar-me per dreta o a esquerra ha fet que tot implosionés en nosaltres, he pogut adonar-me que no ho podria haver fet diferent. Som humans, dèbils, vivim en una tragèdia constant i malgrat que la nostra vida ens demani com deia Nietzsche, ser super homes, la veritat és que som mortals emocionals amb una aventura humana que no va més enllà del comprar una barra de pa un dia de cada dia. El divorci m’ha ensenyat moltes coses, però potser la més important es que no soc més que una engruna en un forn de pa.
Passes per tants estadis, i algunes vegades tantes vegades al dia, que entenc perfectament que la gent perdi a cops el sanderi a més del cognom. Jo hi he navegat i encara ho faig, en pro de una vida millor per tothom, fins i tot per ella. No crec que ens haguem divorciat perquè no ens estimessim, sinó més aviat perquè no hem sabut com fer-ho, i la vida ens ha guanyat. Després tot és soroll, perquè un divorci no és més que això, molt de soroll que malmet un món propi que abans fou plàcid. Ni víctimes ni culpables…. sols perdedors.
El Blog el vaig tancar perquè em van dir que em podria fer mal: no deixa de ser una bitacora molt completa, i quan et divorcies sembla que el millor és que l’altre part no pugui demostrar qui ets o deixes de ser. No sé si aquest blog em dibuixa, però parla de la meva vida dels darrers 13 anys: fills, amors, amants, viatges, política, poesia, somnis, malentesos, fills i més fills que sols en tic dos però em son tant que em semblen 20. Quan em van dir, deixa de escriure, em van fer miques: havia deixar de estimar, i de escriure, i de escriure del que estimava, i d’estimar el que escrivia. Quasi 450 dies més tard, ho torno a fer.
Desde el principi vaig decidir que no tenia més obligacions en aquesta vida que deure’m fins la fi als meus fills, i després a tots aquells i aquelles que no han parpallejat ni un instant per estar prop meu. No me’n queda altre i estic feliç de la decisió. També m’he adonat que em calia reconstruir moltes coses: desde la meva tècnica per nedar millor fins a les coses que em feien il·lusió. Si, la meva vida ha canviat molt, segurament a ella també, i bàsicament divorciar-se de bones o a cara de gos, no deixa de ser com si emocionalment la teva vida patis una explosió i quedés repartida en milions de trossets.
Ara ja som al capítol 1 de un altre vida, preparat per continuar equivocant-me, perque al final, es tracte d’això oi?