Oferir-nos temps a nosaltres mateixos va en contra de totes les coses que ens han ensenyat sempre. Treballar dignifica, llevar-se d’hora, pencar com un animal, dormir. Si no arribes a casa ben plegat de la feina és que no has treballat prou, es que no has produït prou. 

Avui parlava amb la Montse tot just quan tornava de l’Autònoma, de portar al meu fill, fent-li estalviar el seu temps i oferint-li el meu. La Montse, amb qui som amics, o potser diria que no ho som però hi tenim un bon lligam, em parlava de l’absurditat de la seva vida actual. Treballa mil hores que li omplen la vida, o potser li buiden. La Montse hi toca i jo li deia que s’havia de regalar el temps. Hi ha hagut un moment de silenci i un canvi de conversa. Perquè parlar de les coses que amb tant de dolor hem hagut d’aprendre? El temps, el temps dels altres, els que estimem ens hauria de ser un bé preuadíssim. Quan algú em dedica un minut, l’estimo, quan algú em dedica un somriure, encara més. I jo, que soc una mica especial, en soc molt gelós dels meus minuts, i del que faig amb ells. I també dels somriures.

Sempre provo d’escapar de la voracitat que té tothom per el temps de altri. I la gent moltes vegades no entén que jo no els vulgui veure o que prefereixi dedicar aquest temps que s’escola com la sorra i que mai torna a altres coses, a perdre’l potser miserablement fent les coses que m’agraden. 

A casa aquesta era una frase que em repetien sempre: Com pots perdre el temps miserablement d’aquesta manera. I jo em dedicava encara més a vagarejar per els carrers, a somiar truites o simplement a quedar-me tirat al sofà en estat quasi catatònic mentre la ment em fugia món enllà. No els vaig entendre mai, ni els entenc ara, eren gent que havia de anar treballar malalta, que havien de patir estoicament per sentir-se vius, gent petita que pensaven en petit. El patiment….

Trucar avui a la Montse i cridar-li, (crec que cridava perquè la cobertura era dolenta) que s’havia de regalar el seu propi temps era necessari. Ella ho sap millor que ningú com n’és d’important aquest temps quan de cop s’acaba: la vida ens fa moltes vegades, males passades que ni el temps, aquest del que parlo ens cura, però també és veritat que si ens ajuda.

Hem parlat dels nanos i de les nostres noves vides, de com poc a poc ens acostumem a coses que abans ens haurien semblat inversemblants i que ara son el nostre pa de cada dia, i després, després de dedicar-nos aquest temps, hem penjat i ens hem emplaçat al mes d’abril per dinar plegats un dia de cada dia en que haguem de treballar i no ho vulguem fer, perquè el temps robat, el que no ens tocaria si seguíssim les regles son com els petons robats o les olives del supermercats que estan en pots oberts i que quan ningú et mira i fiques els dits i n’agafes unes quantes. Sempre ho he trobat una “guarrada” això dels pots de les olives, però sembla que ni el COVID ni res ho extingirà.

Ara que parlo del Covid, potser va ser aquell el moment en que tots vam disposar d’aquest temps del que parlo, el temps fantàstic per perdre miserablement, i ben pocs que conegui van saber què fer-ne d’ell.

Jo com que soc un tipus entrenat desde la més tendra infància a perdre’l, el vaig disfrutar com mai.

Regalar-nos a nosaltres el bé més preuat del món que és el nostre temps, les nostres vides és important, fer-ho als demés ja és un acte de bondat i generositat extrema. 

Montse dinem?