Anar del bracet, passejant per qualsevol que sigui el carrer que en se’m proposi, és un gust. Hi he anat molt de bracet amb totes les dones de la meva vida. 

La meva avia Joana ho gaudia  molt, i sempre em deia que li agradava fer-ho. A vegades quan la portava de tornada a casa després de la paella dels diumenges que la mare tant odiava, aparcàvem el cotxe a uns quants carrers de casa seva a Viladomat, i baixàvem del bracet. Era el moment on em convidava a fumar un Ducados i li explicava les coses que em passaven o qualsevol tonteria que se m’acudia aleshores. Eren sempre les 4 o les 5 de la tarda i crec que ella ho plaïa. Vaig aprendre com de agradable era anar amb una dona del bracet, i desde aquells moments o alguna vegada abans crec que amb la Silvia, vaig acostumar-me a plaure’m a mi mateix d’aquesta manera.

Amb el temps hi he anat molt del bracet, primer amb les meves novies i després amb la que ara és la meva ex-dona, i desde quasi que quan va començar a caminar amb la Violeta.

Anar de bracet et permet estar a prop sense ser gaire invasiu, et permet ajuntar dos cossos sense que aquests s’ajuntin, i com que mirar-se un al altre és complicat, et permet quasi com anar xerrant sol i escoltant una veu en off si és que t’oblides que camines amb algú. Però anar del bracet fa que un comparteixi un horitzó comú, i sempre he tingut la sensació que convida a dues coses importants: a les confessions més profundes i sobretot també a una certa companyonia que anar de la ma, o anar un al costat de l’altre no és capaç de  permetre. Jo podria tancar els ulls i tornar a sentir el perfum especial de la meva avia, una mescla de Carmel de eucaliptus i perfum estrany. La meva avia es feia petita agafada del meu braç adolescent que anava musculant.

Avui, mentres fèiem temps la Vio i jo, he tornat a anar del bracet amb ella, ara feia dies que no ho fèiem, deu ser que fa dies que no anem plegats a la Boqueria, o que anem de bolit, però, com que havíem de fer temps, hem passejat per carrers horrorosos, però hi anàvem, i de cop m’ha començat a explicar coses, hem estat esguardant el futur en la mateixa direcció i fins i tot diria que el nostre cor ha alentit el seu ritme per acompassar-nos en una mateixa vida. Suposo que el dia que mori recordaré aquestes coses,  em quedaran aquestes dues dones, la meva Avia Joana i la meva filla, la Vio, amb qui tant he gaudit caminant un al costat de l’altre, mentre parlem de aquelles coses que si no anessis del bracet, no en parlaries.