Fer-se la manicura té un no sé ben bé què de irreverent i de íntim. Quan viatjava sovint a Nova York, molt a prop del apartament on em que quedava sempre hi havia un saló de “nails” regentat per tailandeses que tenien obert les 24 hores del dia. Recordo desitjar tenir un jet lag brutal per calçar-me les Nike i la dessuadora i anar-hi a les 4 del matí. Era a tres blocs de distancia i em reia sol pensant en la por que passaria a les 4 del matí, mentre una tailandesa més adormida que jo, emprés el talla-cuticules com si fos un ganivet de tallar carn. Hi arribava i em rebien amb un Sabatikka sorollós, i una tassa de cafè horrorós.

I de cop el mon canviava i tot es calmava. M’agafaven les mans i començaven a traginar amb elles i jo tancava els ulls i quasi m’adormia. La meva avia Joanna, de qui tant he parlat en aquest blog ens feia les ungles encara que ens les mengéssim. Era el seu ritual dels diumenges, i jo desde aleshores sempre he sigut molt maniàtic de les mans. Suposo que el pensar tant de temps que les tenia lletges, ha fet que sempre m’hi fixés molt. Sempre he cregut que les ungles del meu pare eren boniques, i he arribat a deixar a alguna novia perquè es menjava les ungles com si fossin olives deixant-se els dits descarnats com trossos de fuet. (Després amb el temps he descobert que continuava fent-ho.)

Jo vaig deixar de mossegar-me-les quan en vaig ser conscient com n’eren de fastigoses  les ungles rossegades dels demés. Suposo que va ser tot just amb l’inici de l’adolescència i el descobriment del sexe salvatge i sense perdó que es té abans dels 18. Es quan un comença a desenvolupar un cert culte al cos, al propi i al d’altri. Desde aleshores les manicures fetes per mi, o ja amb mes diners, fetes per altres han estat una cosa que no he deixat de fer. Penso que son els deu dollars o els deu euros millors invertits per mitja hora de feina. Si és veritat que les de Nova York a les 4 del matí tenien també un cert component d’avorriment, però les d’ara no son res més que una part més del hedonisme que tots, si podem, hauríem de cultivar de tant en tant.

Les manicures que em feia per 10 pavos a Manhattan no tenen res a veure amb les d’ara. Anar al lloc de les ungles del meu poble té una part de auto-amor, i una altre de vagància completa. M’agrada que em llimin les ungles i tanco els ulls i la sensació em porta alhora a Amèrica i als diumenges post paella de casa meva quan era un adolescent. Es curiós em porta a dos moments importants, molt lluny un de l’altre. Ahir mentre la Diana em llimava el polze i em donava conversa intranscendent, jo tancava els ulls i visitava el Nova York que tant trobo a faltar.

La meva avia, després de fer les ungles a la meva germana, la Eulalia (crec que surt en algun altre blog) se’m quedava mirant amb cara de llàstima. Sabia que tenia els dits fets un fàstic, i que les pells i els repelons em sortien per tot arreu, i amb aquella mirada dolça em deia: vine aquí Jordi. Em feia posar els cinc dits de cada ma dins d’una tassa amb aigua tèbia, perquè se m’estovessin, i sense fer res m’anava fent coses i em feia prometre que no em rossegaria mes les ungles. Una cosa que jo jurava per sobre de tot i que incomplia a la primera de canvi. I el diumenge següent, quan ella tornava a dinar a casa es repetia el mateix ritual. Recordo sortir a fer un vol amb les mans a les butxaques, el diumenge al vespre, per el centre amb els amics, prometent-me a mi mateix que mai més me les rossegaria. La promesa durava poc. Fins que un dia em vaig enamorar de unes mans fines, amb unes ungles perfectes, que s’arrapaven al meu cos i que m’estimaven. Aquell dia, vaig deixar de menjar-me-les. I desde aleshores he de reconèixer que així com la meva carnissera de referencia es fetitxista amb els peus, jo reconec que unes mans boniques poden portar-me a una perdició assegurada, perquè en el fons que hi ha de més romàntic que morir en bones mans?