I resulta ….

I resulta que ens fem grans, que les festes de aniversari les fem un mes més tard, perquè l’important és fer-se vells, i que les cares de la gent que tinc assegudes a taula son les mateixes. Resulta que no soc tant dolent, que morir amb vint anys no era una opció, i que encara faig brindis interminables. Resulta que agrair a la vida coses es millor que menysprear, i que assegut a taula i mirant-vos, me’n adono que no ho he fet tant malament. 

Resulta que trobo a faltar la meva exdona com a amiga, però que estimo a algú altre, i sembla que encara que alguns no ho pensin, continuo sent el mateix puto arrogant de sempre. La vida ens fa vells i a vegades millors, però no desfà la essència. I jo torno a estimar com quan tenia 25 anys.

Resulta, que continuo escoltant el Ultimo de la Fila i que sols puc plorar a l’espatlla del David o de la dona que estimo, resulta que les paelles les clavo, i que em molen molt els noves dones i homes dels meus amics. Resulta que per molt que ho desitgeu sempre serà millor menjar a casa meva, i sobretot, sempre direu que si a un got mes de vi.

Resulta que malgrat els molts anys que ens tutejem, continuem sent nous els uns als altres, resulta que la Irene continua sent la persona que tots volem ser, el David l’amic que tots desitjarien, el Edu la persona a qui repenjar-se i el Sixto l’esguard tranquil que asserena. Sembla increïble, però tots troben la tapa de la seva olla: la Soraya que et posa a lloc, l’Abdó que estima sense demanar perquè, la Sara que es manté (i ens) forta, i la Helena que sempre penso que és tant jo.

Resulta que us tinc a tots amb mi, que malgrat ser tant gilipolles a vegades mai heu dimitit del vostre càrrec d’amics, que sempre sense dir-ho heu tingut cura de les meves passes, de les meves aventures, i del meu cor.

Resulta que ahir, envoltat per vosaltres, acotxat diria, vam compartir rialles, llàgrimes, resulta que ahir, amb els meus fills al costat, vam tornar a esser eterns com quan érem joves. Trobant a faltar al Sixt, la Sara, i qui ocuparà el meu cor per sempre més. Però va de això, de ser eterns, de ser agraïts, de que em feu sentir jordi, inexpugnable, suport dins la indecència del meu pensament, tranquil, bé, com si fos humà. Em feu sentir tot el que una família hauria de fer sentir als seus, una família que he trobat en vosaltres.

Jo no deixaré mai de ser un puto arrogant, però vosaltres heu demostrat que no em deixareu mai anar.

Ahir, malgrat les absències, malgrat que el meu cor era lluny a la costa atlàntica, vau fer de mi altre cop una persona millor.  I ja fa molts anys que ho feu i no sé com donar-vos les gràcies. Sixto, Sara, David, Irene, Soraya, Abdo, Edu, Helena, Villoria, Max, Vio (els dos del meu cor), i tu que em llegeixes desde l’altre banda del Pirineu