Esto de la vacuna es como lo de la primera comunión, una gran fiesta!
3 cops 16 anys.
Ara que tinc 16 anys per tercer cop, t’agafaré de la mà i provaré de passejar amb tu alguna tarda, et regalaré margarites i t’escriuré alguna carta.
Le desespoir est assis sur un banc
Quin es el grau de desesper que et porta a una solitut tant gran.
Viure amb fervor.
Aquelles coses que diem que farem quan tiguem temps son exactament les que no fem mai.
Plorem plegats, però que no es noti!
Fa tant de temps que ens coneixem, que veure’t plorar o pensar que ho fas pot arribar a trencar el meu posat d’arrogant professional.
Agafats de la mà
La mort ens iguala, però dubto que ens iguali en la forma de fer-ho sinó més aviat el Post Mortem. Ens convertim en absència.
I tal dia fara un any…
El Covid 19 ha fet que els Soprano em semblin entranyables.
Gràcies . Gracias
(version en castellano al final)
“Jo tenia un amic que es deia Puig que sempre…” i Aleshores la corda s’estira i els teus ulls blaus continuen dins una historia on ja no hi som, que som capaços de verbalitzar
Domingo por la tarde, 1998.
Me recuerdo con unos levis, una camiseta blanca unas chanclas (mi patrimonio) y un Chester en los labios.
El Rapte
Estol a la mar grisa Estol d’estels estès a les teves mans Estol que creix i que s’amaga Estol que hi és i marxa L’estol de tu, feta de mar. Albir d’aurora realitat de nit Estol al mar que sense tu neix A un horitzó plà d’infinita mar grisa. I així ens porta el temps Del…
Mis Bitàcoras. 