I avui que et puc fer una cançó 
recordo quan vas arribar 
amb el misteri dels senzills, 
els ulls inquiets, el cos altiu; 
i amb la rialla dels teus dits 
vares omplir els meus acords 
amb cada nota del teu nom, Laura. 

M’és tan difícil recordar 
quants escenaris han sentit 
la nostra angoixa per l’avui, 
la nostra joia pel demà… 
A casa enmig de tants companys, 
o a un trist exili mar enllà, 
mai no ha mancat el teu alè, Laura. 

I si l’atzar et porta lluny, 
que els déus et guardin el camí, 
que t’acompanyin els ocells, 
que t’acaronin els estels; 
i en un racó d’aquesta veu, 
mentre la pugui fer sentir, 
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.