Temps de cireres.

Es dissabte,  son les set de la tarda i mirant-me el meu arbre, crec que és temps de recollir les cireres. Aquest arbre de fulla opulenta, aquest cirerer de fusta flexible, que sempre em té amb l’ai al cor a l’hivern, em regala unes flors petites que poc a poc, sense sobresalts, es tornen cireres a principis d’estiu. Son les nostres cireres!

Els meus fills, esperen el moment, sabent-se més un alt vol ajudar-me, l’altre volent ser-ho, saltironeja devant meu, volent participar-hi.

De fons, a la radio, sempre encesa en temps calids,  (perque fa vacances), parlen de reunions a brusseles, de intervencions, de homes de negre, de retallades, d’asepsia, de gent que morira de gana, o d’umbrals de pobresa.

Una a una, les cireres vermelles, fins i tot fosques, es van desant al cistell, tots les mirem, i amb el cap més cap a Sant Juan que cap al trist i llarg hivern, pensem en el moment, sempre rapid de posar fil a l’agulla i menjar nos-les per postres. I de fons, les noticies i els especials “rescat bancari” van desgranant poc a poc el que serà el principi d’una miseria molt llarga en que tots haurem de profunditzar.

I aleshores, així com de lluny, escolto a un dels nanos qu’em pregunta perque estic tan seriós, i es clar, no podia donar una altra resposta que perque espero que després del hivern que vé les cireres tornin al cirerer, i ens les podrem mejar plegats.

Tranquil pare, em diu l’altre, sempre tindrem les cireres del arbre, i falta molt per l’hivern.

Es un dissabte del mes de Juny de l’any 2012.