He fet un viatge pel temps, i m’he llevat en aquell llit que grinyolava de casa la teva avia, amb la lampara d’aranya que penjava d’aquell sostre, la finestra oberta i els llençols esllorigats, blancs. El sol de les 11 del matí entrava a barrenar l’habitació on ens estimàvem sense perdó.

En Carles Sabater sempre sonava de fons. Recordes aquelles hores, i hores, que ens passàvem estirats al llit, mig nus: recordo els pels del teu pubis a contra llum, rossos, quan amb el cap estirat sobre el teu ventre mirava la finestra oberta de bat a bat desde on veuríem el mar si no haguéssim estat més pendents de nosaltres.

Recordo agafar-te de la ma, mentre t’explicava tot el que faria si fos lliure, quan la llibertat era no estar pendent dels nostres pares. I resulta que després fou quan no en vam ser. Recordo el teu cos com…