Desembarquem a Korea, i fa calor, de fet a INCHEON,  ja es nota la humitat i la re-escalfor dels estius monsònics del Sud Est d’Asia. Es un altre viatge amb els nanos però potser el primer on no hi ha tanta xarxa. Canviem de horari, i canviem de continent, canvien de llengua i de cultura, canviem de tot i no canviem el que som desde el 2022, un equip ben avingut, amb moments de tot, però sabent que ens tenim. Quan la seva mare va fotre el camp al Juliol del 22 no sabia el que es perdia, ni tampoc ho sabia jo, és amb el temps que he après quin regal més intens m’ha fet la vida, quina sort he tingut de gaudir com gaudeixo d’ells.

Mentre aterrem a INCHEON, que és el aeroport International de Seul, a Alella també hi fa calor. Però de segur que la calor és més insuportable. Hi deixo al Pare que poc a poc perd l’Oremus i la xaveta. Fa de mal dir, però amb un càncer galopant als seus 80 i escaig anys, i el no voler-se tractar ha fet que poc a poc la seva vida es degradés. Quedo tranquil que la meva mare el cuidarà aquests 20 dies que estarem perduts entre Korea i Japó. No és que l’haguem de cuidar, la seva vida es autònoma, però la medicació l’afebleix mentalment. Recordo no fa tant quan volia fer-se la Eutanàsia i em va semblar una barbaritat, ara, passats els dies i ja tornats del viatge, crec que ens vam equivocar en mostrar-nos freds davant d’aquesta decisió. El bescanvi medicació per el dolor, i càncer, porta cap a una fi on es perd l’autonomia. N’he parlat sovint amb el Max i la Vio, jo no vull arribar al punt on es troba ell.

Hem de trobar la manera de arribar on tenim el Airbnb a Seul, de fet no tenim ni puta idea d’on és però començo a entreveure en els meus fills un gen que m’és molt familiar. Si jo hagués nascut a l’edat mitja, hauria mort a la Ruta de la Seda i crec que ells, també. Es curiós, no conec a ningú de la meva família que sigui així, potser és que no els conec prou. Però com deia l’Espinàs, hi ha coses que potser, no cal.

Tenim un piló de parades de metro, l’altre gen dels meus fills es l’heretat de la seva mare, quan tenen gana es foten de mala llet, i tots comencem a remugar. Arribem, afortunadament la primera experiència habitacional a Korea és positiva. Deixem les motxilles i busquem un lloc a prop on menjar. Jo tanco els ulls i friso perquè tot, al principi sigui positiu. El viatges sempre venen marcats per les primeres experiències, i dormir o menjar bé es el súmmum de la experiència. Korea ens rep  també amb una sopa de fideus amb “coses flotants” com diu la Vio, i una dependenta del Family Markt que ens recorda que estem a punt de ,morir per culpa de un probable terratrèmol que destruirà japó (cosa que la posa catxonda) però que de rebot crearà una gran onada que es cruspirà Korea.

Truco a casa i el pare esta bé, recorda que estem de viatge però no té gaire clar on. Ara deu estar més feliç perquè ningú el fiscalitza. La Vio i el Max dormen a la mateixa habitació i jo en tinc una de més gran, son els galons.

Comença el nostre viatge, jo soc feliç, ells ho son, cadascú acomodant-se a una nova realitat que ha de durar vora tres setmanes, intenses, que sempre seran nostres.

Als països del sol ixent la vida evoluciona, mentre que al mediterrani, poc a poc, altres s’esvaeixen per entrar al món de les brumes.