Sempre que penso en l’Hotel Garbi de Calella de Palafrugell em venen mil imatges al cap, també molts sentiments agradables,  o no, que van marcar en el seu moment un capitol molt essencial de la meva infantesa o potser pre adolescència. No sé quan ubicar-ho, la cançó Dolce Vita del Ryan Paris, era la cançó del estiu així que entenc que ens situem a l’any 1983.

El meu avi, el Avi Josep Juan, (sempre em va sembla un nom superllarg i empalagós per un avi sord i una mica malcarat, sovint massa pagat de si mateix i amb un deix autoritari complicat de gestionar cap a tot el que es sortia de la seva norma) tenia un 127 verd, crec, i un dia, com una gran aventura va decidir que volia convidar als seus nets a passar-hi 4 dies a l’hotel a l’estiu. Era de totes totes una aventura, i de fet una cosa molt especial, no recordava haver anat mai a un hotel, ni esmorzar, dinar i sopar al restaurant. Era el Restaurant del Hotel, amb cambrers vestits de blanc als que el meu avi xiulava perquè vinguessin a servir-li. Va ser de les primeres vegades que vaig sentir vergonya de veritat.

Aixecava la ma i ho feia amb un deix de nou ric (que no ho era). Potser en aquella època deuria de ser habitual però a mi m’avergonyia molt. Heu de pensar que era aquella moment de la vida on t’havies de posar sucre al suc de taronja per fer-lo menys àcid. Era la època dels principis dels vuitanta, y no recordo haver baixat cap dia al poble de calella

Al menjador del hotel i a la piscina de baix, tota envoltada de pins s’hi baixava en un ascensor que ja em semblava vell. Era d’aquells sense porta de seguretat i la meva avia, quasi tant estirada com el avi, em va explicar que si se’m empassava els dits per l’escletxa que hi havia entre paret i habitacle, em xuclaria i em quedaria com una galeta i passaria a  través d’aquella escletxa i mai més m’hi trobarien. Es una imatge que sempre m’ha evocat un terror intens i encara avui quan em pujo a algun ascensor i veig aquell petit espai, penso en que podria acabar com una cokie anglesa.  Així que desde el primer cop vaig decidir no pujar a l’ascensor. Al 1983 deuria de ser un nen insuportable, tenia el mateix caràcter que avui, menys modulat i el triple d’energia. Recordo vagar per les instal·lacions sol o amb uns nens belgues mentre el meu avi, la meva avia i la meva adorable i perfectíssima germana gran, feien “coses”.

No tinc molts records gràfics, de fet no guardo ni tinc cap foto de la meva infantesa excepte per una que em van enviar per whatsapp que surto sobre un tricicle. Així que no tinc ni idea i cada cop menys del que van ser aquells anys, això m’ajuda a recordar, i deformar tots els records perquè deixen de tenir una base real i material i no deixen de ser imatges embolcallades per sensacions molt vives. Som el que creiem que hem viscut, no el que hem viscut.

La cançó Dolce Vita sonava a la piscina, ho recordo aquella primera vegada que hi vaig anar, i recordo també viure tres dies relativament molt feliços. La segona vegada que fou el estiu següent, ja ho recordo més com un càstig constant, crec que ni el meu avi ni jo ens aguantàvem mútuament, i era complicat ser el Jordi entre un germà petit efeminat i dèbil, i una germana gran perfecte i manipuladora. Les coses no han canviat gaire    .Així doncs que aquell segon cop ja va ser més dramàtic, arribar tard a dinar o sopar, no sortir mai de la piscina per molt que la meva avia em fotes un crit o simplement viure-ho al marge. Un cop vaig voler escapar-me i el meu avi em va fotre una bufetada que vaig tenir la galta encesa tota la tarda, va ser al túnel que portava al famós ascensor, o , on et deixava el mateix ascensor per anar travessant un túnel fins al menjador. Aquella bufetada em va fer mal física i moralment. Física perquè no recordava un cop tant fort, moralment perquè en aquella època, a part de les típiques baralles amb nens, els únics que m’havien fotut la ma a sobre havien estat alguna vegada la meva mare, i una mica més el meu pare. El meu avi va morir de càncer un any mes tard o dos, però ja no ens vam dirigir mes la paraula. L’any següent, el tercer estiu, ja no m’hi van convidar o potser jo m’hi vaig negar en rodó a anar-hi, tenia molt present, com encara el tinc avui, aquell clataiot. Si crec que no m’hi van tornar a convidar , malgrat que els meus germans si que hi van anar, puc aprofundir en el meu victimisme, si crec que m’hi vaig negar, puc fer-ho en el meu caràcter independent i criteri. Depend del dia penso una cosa, o l’altre.

Recordo haver-ne parlat un cop amb el Joan Antoni el meu tiet i fill petit del Avi, el dia de reis següent, i l’unica cosa que em va dir era que “ja saps com és l’avi”. El que és curiós es que mai ho vaig saber. El Joan Antoni era de llarg la única partícula simpàtica fora de ma mare d’aquella família, ell i la tieta Carme. Però eren altres temps

Recordo “Dolce Vita” sonant al altaveu de la piscina, un futbolin i uns pins preciosos, la piscina no era quadrada. També la clau de l’habitacio 306 del hotel, que en un acte de venjança vaig decidir robar la darrera vegada que hi vaig ser amb els meus avis. Jo encara deuria sentir la galta calenta de la bufetada que em va fotre i vaig pensar que robar la clau i que li reclamessin a ell seria una gran malifeta. Li van demanar la clau, ens la van demanar a mi i als meus germans i el petit va dir que segur que l’havia perdut jo. Fi de la historia i càstig de tornada a Alella. Dos dies sense sortir en ple estiu amb els meus amics i,  tancat a una habitació que a la tarda era un forn. Però aquella clau va continuar i continua amb mi desde aleshores, va ser un fita, una gran fita.

Segur que l’hotel deu ser diferent de com el recordo, i potser la bufetada mes fluixa, però el que és segur és que em va marcar molt.

Ara hi tinc una amiga que hi ha anat amb el seu fill, sols desitjo que hi hagi una porta de seguretat al ascensor, que no soni “dolce vita” a la piscina, i sobretot que si estan a la 306 els hi hagin donat una clau.