Plou.

Si abans a l’estiu tota cuca vivia, darrerament la sensació és mortal.

A cara de perro, siempre!

El sol se pone tranquilamente en esta tarde de agosto, el calor no cesa. Es como esa muerte que no acaba de llegar o esa vida que se resiste simplemente a los avatares extraños que nos quieren devolver sin un sentido claro a una infancia senecta, o a un acelerar dramático acompañado del ruido quejumbroso de una moto o un llanto.

Xavier Prat, 1957-2007 (revisitant al Xavi)

Potser coneixíem sols una part d’un element humà i polièdric que es deixava entreveure, i que es foragitava al mateix temps; ens ha costat 20 anys entendre una realitat que no volíem, ni preteníem, ni sabíem entendre, o potser simplement ahir, a través d’un reconeixement sense dubte tant important, vam començar a oblidar el Xavier persona,

Xavier Prat, Un artista emblemático de los años 80.

Xavier Prat Riquelme era un personaje intenso, que cultivaba a fondo sus raíces peruanas:
“La persona con más talento natural que conocí en mis años de juventud, nunca llegó a profesionalizar realmente sus aptitudes literarias y plásticas”

Las 5 leyes de la estupidez humana…

Los “no estúpidos” son un grupo defectuoso e inconsistente. A veces actúan de manera inteligente, a veces egoístamente y, a veces, se aprovechan ellos.

La taula del fons…del Cafè.

Al cafè on m’han citat els lavabos també hi son al final del local, però afortunadament jo no pertanyo a la família Tattaglia

Tot depèn.

Vivim ja en el moment de la crisi constant, en el que potser morirem a qualsevol cantonada i als petons que no donem per por d’encostipar-nos.

Una casa nova, Bella. Vella, vells.

Els hiverns seran llargs, a cops, sol amb els gossos, i sovint amb tu, la finestra encarada al sol, al Gran Sur, ens enganxarà endormiscats, al sofà, més tard de les 4 de la tarda, i un poc abans d’aquell moment, identificable, quan el sol mort.

Te escribo a tí.

me descubro otra vez esperando a que gires tu cabeza y me sonrías con tus ojos, mirando tus andares y preguntándome si lo harás o si simplemente volveré a verte o tendré que esperar otros 25 años.

Moldavia: un-revised.

passejant per els carrers de Chisinau, o kisinev, de la ma de Vasa o Slava, em sembla veure que esperaven massa del nostre mon de merda y massa poc de l’ordre que tenien

Un huevo ya no es UN HUEVO.

Los niños ya no son niños, y las mujeres u hombres ya no son lo que son ni lo que les gusta parecer. Una o un amante ya no es un o una amante, y los juegos de cama y las intrigas, muchas veces dejan de serlo y se convierten en cosas muy distintas.

Color de Sorra de Sant Pol.

Conduiria com sempre faig acariciant-te la cama esquerra, del genoll a l’entre-cuix rascant-te les mitges mentres tu em parles, o simplement sabent que em mires. Sabent com deia aquell poeta argentí que ens vam arriscar i va sortir bé.

Els homes més sols del món

Jo vaig quedar-me amb aquell dia de Nuria de la que tinc la foto a algun lloc en que vaig sentir de més aprop que l’home més fort del món era el meu pare.

Ritos…

borra ese “te quiero” que yace de mis labios,
para arrinconarse en tu cuartel de piel y sentido…

El rincón de las cosas que han pasado.

Los besos son importantes y los encuentros también. En Nepal la gente construye pequeños pilares de piedras para marcar cosas, acontecimientos o señales y nosotros deberíamos llenar nuestros bosques y parques de pequeñas montañitas de piedras señalando sitios, y acontecimientos.

T’estimo.

La casa ens perviurà i deixarem notes secretes a les parets, entre les pedres, com ho fèiem a la casa d’Artà, aquella casa de Mallorca que mai fou nostre però que fèiem que ho era. Potser aleshores, d’aquests murs tan freds, altres veus tornaran a parlar d’amor, de cuines i de llibres, com nosaltres vam fer la resta dels nostres dies.

Mon âme se refuge au foyer de ce jour gris… (mentiras de vivir en la actualidad)

Mis amantes, todas ellas no perdonarían semejante traición, y mis perros se sentarían cerca de mi, cada día, cada hora del día, a cada instante, en mis pies.
Nada cambiará. Veré como el mundo continua, cuando viejo de muerte mire a través de las ventanas, con mis perros al lado, y mi mujer mirándome de lejos, por alguna de esas ventanas de cristal doble, y me de cuenta que todo sigue, básicamente igual.

Moldavia: foscor….

Tot és fosc i d’alguna manera gris. Però no un gris trist, sinó més aviat un gris de com sempre, el blanc i negre de les fotos velles que han passat de vintage a no ser rès perquè els que hi surten ja no sabem qui son.

Los amantes de Bausen…

De sobte, tot el poble alhora i sense que ningú se’n quedés al marge, van començar a construir a uns 400 metres del poble un nou cementiri. Tots hi van treballar amb ganes. Alguns amb el cor colèric per aquella situació

La flauta dolça…

Desde fa uns dies em venen a la memòria dos capítols molt marcats a la meva vida, i la veritat és que no tinc clar per quin començar i ambdós tenen com a eix, la meva flauta dolça. El primer i com que els nanos de quart del Fabra estan aprenent a tocar la flauta,…

No debo morir, aún no.

La vida me aprieta como una corbata mal puesta o un garrote vil, y me grita al oído, desgarradoramente, palabras concisas, precisas y preciosas, talismanes y mantras absurdamente simples y sencillos, absurdamente prácticos

Hay que ser selectivo!

Si todos tuviéramos 15 años, las puertas de las escuelas serian campos de batalla, y las barbacoas de padres de la escuela los sábados, orgias imparables convertidas en sanguinarias bacanales de donde pocos saldrían vivos.