I, demà, a la fosca encara d’un aurora diferent, torno, amb el silenci a la pell dels antics que habitaren, potser ahir, el record d’aquestes montanyes que sento tant meves.

Esfondrat per el saber que sense tu no soc rès, retorno, absurd i absent a la realitat que em fa home i que m’allunya, inexorablement de la deitat i dels eterns. Soc mortal, i, si ell, en el seu moment va saber transmetre que la mort ens era companya, avui em sé deslliurat del pes inefable de la vida i el temps.

Us trobo a faltar, però em sé per sempre esclau de la pell que em guia i de la tragèdia absent. No et podré esborrar, i per sempre peremne formaràs part dels meus moments d’absències, i de tot allò que em portarà fins la mort. La vida. No he sabut oblidar-te.

Empendré el camí absurd i desitjat del retorn. M’esperen ells, als que respecto i em dec. Em fan brollar somriures sorpresa i em fan sentir viu. Ella, que m’és companya, em mira, potser m’estima.

Dalt de la roca de la Vall dels Aguilars, envoltat d’un silenci tenebrós i opresiu, entenc qu’aquesta soledat em vol d’amant, i com una amantis religiosa, desitja carnosament reduir-me a víctima de desig i a objecte de plaer.

El temps se m’escola disparat entre els dits de les mans, entre la pell i el desig, entre el cor i el voler. Però torno. Tot el que vull i el que més desitjo és arran de mar, sou allà. La montanya en crida amb els seus murmurs i els seus silencis, els seus abruptes desnivells i les seves solucions bestials. La vida. La mort.

Jo vull viure-hi. Jo vull quedar-me en els teus estius curts i els teus hiverns obcens, jo vull retrobar-me en tu, lluny de tot el brogit vital que carrego a les espatlles.

Et trobo a faltar.

Em trobo a faltar.

La llum em trobarà de matinada

Absurd en la meva nuesa

Deslliurat d’un silenci auster,

Preparat

Altiu

Escoltant el breu brogit

Del sol

Naixent en una albada.

Demà.