Tinc molt present el somni de l’altre dia, caminava per la vinya de davant de casa i de cop tu i la meva avia, la iaia Joana, m’esperàveu al final del camí. Era una tarda qualsevol d’un dia com un altre i de cop vaig comprendre que era mort, i que éreu les dues persones que em venieu a recollir, per portar-me qui sap on. Ja ho diuen, que sempre son les persones que més creus que t’han estimat,  les que et busquen per fer un pas més enllà quan tot aquí s’acaba.

Avui, mentre se t’escolava la vida entre les meves mans i les de la Violeta, em preguntava qui et vindria a buscar a tu. Qui t’estaria esperant més enllà, i si te’n sentiries de sol sense nosaltres: sense el Max, la Vio, i sense mi. Porto tant de temps despedint-me de tu que avui et demanava altre cop, com moltes altres vegades, que vinguessis a per mi arribat el moment.

M’has omplert tant que em serà difícil no creure que ets amb mi. Quant de temps hem passat junts, quants kilòmetres hem fet caminant o corren, quants passejos i quantes migdiades plegats… I avui de cop he tingut la sensació que l’adeu de veritat havia arribat, que els ulls se t’enterbolien ja no de plaer per les nostres carícies, sinó amb un tel de mort que s’anunciava. Portàvem molt temps dient-nos adeu. Quasi un any sencer desde que et van detectar una malaltia que ja no tenia remei, i que tu, com no ho sabies, la obviaves sempre. A vegades no ho entenia, però vivies al límit, com si el que et passava no fos més que un lleuger malestar, era molt més important posar ordre al barri o simplement insultar i provocar a tots els de la teva espècie que malaguanyats ells, s’entestaven en passar per davant de casa teva. Les teves il·lusions no anaven més enllà dels passejos llargs del diumenge i la teva llauna de carn,  les restes del menjar de la Violeta, que sabent-ho deixava sempre mig bistec a la teva disposició, i les paraules  tendres del Max que ara lluny tant fas patir…i sobretot el fer les llargues migdiades cada dia al teu jaç preferit a la sala que avui em sembla tant buida, mentre jo, la feia al sofà prop teu.

M’ha costat però un mar despedir-me de tu avui, trucar a la Lourdes que tant t’estimava i dir-li que potser ja ens tocava deixar-te anar, acaronar-te les galtes, i fer-te petons al cap mentre et xiuxiuejava a la orella que t’estimo i que m’esperessis allà dalt o que em vingessis tu a cercar. Dir-te finalment bona nit com cada dia ho feia desde que un dia vas decidir dormir als peus del meu llit ja fa tants anys, malgrat que sabies que et despertaria d’hora als matins o aniries a dormir tard. Mai hauria dit que la teva mort m’esbudellaria d’una manera tant absurda i brutal.

Han estat 12 anys de pura vida, 12 anys de mil aventures junts, 12 anys de llargues converses que tenien per resposta una mirada atenta cap a mi. Per primer cop en molts anys no imagino en poder reemplaçar amb un altre el que m’has donat cegament durant tota la teva vida. Però segur que en vindran, malgrat que el teu nom, Jim, romandrà per sempre ancorat als meus llavis quan cridi algú com tu al mig d’una vinya aquí a Alella o allà a dalt al monestir.

Sempre t’estimarem i sobretot, vine’m a cercar quan m’arribi l’hora.