A vegades em demano sobre el present en si. La futilitat de la mort o la sensació d’eternitat. Els ametllers floreixen un cop d’any i sempre ho fan més o menys per els vols de l’aniversari de la meva filla; el cap d’any del meu fill ens dona el tret de sortida dels nadals ,i setmana santa, quan cau com aquest any, és el principi de un estiu que s’acosta.

He tingut desde fa molt de temps poca sensació de vacances com a tals. Amb la meva exdona i els nanos quan eren petits fugíem a Mallorca a passar-hi 15 dies. Anàvem a la casa del senyor Strunk (l’he de trucar un d’aquests dies, al Senyor Strunk) i el muntatge d’omplir el cotxe gran amb tot el que pensàvem que hauríem de menester, i pujar a un vaixell, feia que el trencament fos brutal. Passàvem de les no vacances a les vacances en una nit. I era aleshores quan vivíem el aquí i ara com si fóssim eterns. Ser eterns vol dir potser viure el moment. Ser etern vol dir potser no pensar ni en el abans ni en el demà,  i és d’aquesta manera que creàvem moments per sempre. Tots recordarem les nostres vacances a Artà i serà gràcies a elles que potser nosaltres com a pares ens perpetuarem a la memòria dels fills i dels fills dels nostres fills quan ja no hi serem. Provo de mirar enrere dins la meva infantesa i recordo poques vivències d’aquest tipus, potser un cap de setmana a Nuria i alguna estada a un hotel de Calella de Palafrugell amb els meus avis materns. Però realment volem perpetuar-nos?

Hauríem de crear moments que serveixin d’àncora per nosaltres i per els nostres, moments que ens salvin de la bogeria del aquí i del ara obligats. Interposo una distancia abismal entre els moments que creem sense saber-ho nosaltres mateixos i aquells que ens venen donats. Viure en el aquí i el ara perquè és el que toca ens aboca a la solitud. L’immediatesa i sobretot el decidir constantment fa de nosaltres essers fluctuants, fràgils i sobretot efímers. Però viure com si ho fóssim, efímers, ens fa eterns.

Darrerament penso molt en això. Potser la consciencia de que el temps passa cada cop més ràpid fa que cerqui aquests moments de calma i serenor per saber que encara soc viu i que no soc un subproducte del que m’envolta. Potser el fet de que la vida dels qui viuen amb mi passa ja fora de la meva, em transporta inexplicablement cap a una primera línia de trinxera o no em sento gens còmode.

Penso que aquesta actitud, una mica ambigua davant de la importància del estar, incomoda. La paraula no seria incomodar. Crec que el que passa és més aviat que dins la necessitat de molts de tenir una claredat en la seva posició, jo em deleixo per balandrejar sense un rumb exacte, esperant que la vida em sorprengui d’alguna manera. Es veritat que no ho aconsegueixo, però ho és també que la perseverança en el res, m’hi podrà ajudar. Hi ha una distancia immensa entre una posició contemplativa davant del dia a dia, i un estar enfocat constantment. El tenir les coses clares sovint ens porta a pensar que assegura la nostra posició, però crec que al contrari, el estar oberts al canvi, ens pot catapultar cap en la direcció correcta, absent de qualsevol tipus de pol·lució.

Aquest texte del catorze.cat del Raül Garrigasait m’hi a fet pensar avui:

«He conegut gent a la vida que em deien: no m’interessa ni el passat ni el futur, jo visc el present, no té sentit preocupar-se de res més. Entenc que així es pot viure més tranquil, però jo sento una responsabilitat pel passat i pel futur. Hi penso, en les coses que perduraran, en el futur dels meus fills, en els fills que potser tindran. Des de l’òptica individualista, que diu que l’important és el meu jo, la successió de pares a fills s’ha vist com una cosa opressiva, de la qual t’has d’alliberar. Naturalment que en la família hi ha relacions de poder, moments de revolta, però venim de moltes generacions enrere: pensar que la vida només és allò que fas tu i prou és molt trist.»

escriptor i hel·lenista Raül Garrigasait