Acabo de veure NomadLand, ja sé que em direu que per un diumenge a la tarda, sol a casa perquè volia llegir una estona, (cosa que no he fet) i fent el temps que ens ha fet tota la setmana, potser hauria d’haver escollit alguna cosa més alegre. Però fa dies que l’havia vist penjada i havia recordat que a l’època en que va sortir, vaig pensar que la volia veure.

La van fer al 2020, i a l’època em vaig dir que no em calia més misèria que la que ja patíem amb el covid i les morts que ja acumulàvem. Ademés que anar al cinema era una mica com ciència ficció aquell any.

El Max i la Vio han marxat al Ballet al Liceu (nota: que feliç em fa veure que fan coses junts i com s’estimen) i jo li he donat al play a una peli ultra trista. No és tan NomadLand, sinó el viure fora del circuit normal on viu la gent; no és tant viure fora del circuit, sinó que el circuit t’hagi expulsat. Per una banda he tingut una sensació terrible de soledat, és el que et provoca la pel·lícula, viure sol perquè no en tens cap més remei és, de totes totes, un drama. Però d’altre banda també he tornat a veure la misèria americana en tota regla. La misèria també existeix en aquest país on sembla que tot llueix.

Me’n he fet un fart de viatjar-hi, me’ls he fet del dret i del revés, (potser no tant com la meva amiga Marta) però deu ni dó, i sempre m’he quedat estorat de la quantitat de misèria que s’hi veu. N’he escrit algun post. Potser amb molta diferencia, dins el món que sembla tant assemblar-se al nostre, és on he viscut els contrastos més bèsties. Un aterra als USA i es pot deixar portar o per la llum, o per la foscor, però costa de trobar-hi un entremig. NomadLand potser és un dels múltiples grisos que aquest país et pot oferir. A demés d’això, la solitud que traspua tota la cinta em fa pensar en com de dur deu ser,  ser invisible al món dels invisibles.

Provo de recordar i no sé si hi he escoltat música, i suposo que deu ser perquè m’hi he sentit tele transportat. La musica sovint ens salva de moltes coses, ens salva de pensar, ens salva de sentir-nos sols. Si no l’he escoltat és que hi devia de estar completament immers. Una mica com quan nedo amb els auriculars posats i no sé què escolto perquè és més important el que penso.

NomadLand ens parla de una Amèrica que no coneixem i d’una vida que els europeus no vivim, ens parla de la misèria absoluta com a humans i de la humanitat que sempre ens queda, ens parla de somriure malgrat que ja no ens quedi força per fer-ho i sobretot ens diu que fer el camí fora de la guia que ens marca la societat és sovint poc acceptat. (o gens).