Portem dos dies a Korea, ens en queden dos. De fet escric Korea però podria escriure FORN o simplement Seul és una puta sauna. Mengem sopes amb coses dins, i l’únic que sembla culinàriament indemne és el Max. Amb un to fins i tot provocatiu ens en fa bandera. La vio esta agobiada amb el menjar i jo, una mica també. No he estat mai molt de no saber què menjo i començo a albirar la veritat del meu passat neandertal. Ens cal tall, som caçadors recol·lectors i poc a poc ens fem a la idea de que estem en perill d’extinció.

Com que fa una calor espantosa, i una humitat al·lucinant, ens passem el dia visitant coses més que passejant. Si viatjar vol dir desplaçar-se nosaltres ens encabim a llocs amb aire condicionat, com taxis, metros, museus, i qualsevol cosa on la temperatura baixi una mica. Ens hem comprat un paraigües contra el sol, la Vio i jo, i el Max es passeja dient que no té calor. Me’l miro amb enveja infinita, jo era igual. La Violeta se m’ha marejat mirant el canvi de guàrdia cutre i raro del palau imperial de Seul. Era imperial? No ho recordo, però Korea és una mica un quiero y no puedo, sembla que visquin a la ombra d’un japó imperialista que els hi va prendre la mida desde el principi i del qual mai n’han sabut alliberar-se. El fet que faci tanta calor, fa que visitem tots els museus, el d’història, el de la guerra, el etnogràfic el…..el que sigui. A tot arreu la ombra del Japó existeix.

He de estudiar molta més historia d’aquest lloc per entendre perquè els hi tenen tanta tinya.

Els Koreans tenen el cap gros i son una mica desagradables, automàticament pagats d’ells mateixos, i crec que això del turisme encara no ho tenen metabolitzat, no com nosaltres que al 3.0 ja hem passat de metabolitzar, a fer-ho i finalment a que ens creïn un cert rebuig. A mi quan era petit els guiris em flipaven, suposo que perquè jo no podria ser mai un guiri a Holanda per exemple, però avui en dia la seva sola presencia m’ofusca. La Barcelona o la Alella dels expats em preocupa una mica.

Es curiós també, que estem molt relacionats amb Korea. El Max i la Vio son taekwondistes, i no vull que la imatge que s’emportin del país sigui negativa, ja sé que és una xorrada però és així. Els pares estem plens de coses xorres cap els nostres fills. Pugem a la torre mes gran de Seul i riem una estona, anem a la Federació Internacional de Taekwondo la Kukiwon i ho fruïm. Crec que portem 3 dies aquí i hem begut uns 14 litres per persona d’aigua. Ja n’hi pixes, ho sues tot. Inexplicablement i tenint tots menys un estomac del montón, caguem dur con la pedra. Jo crec que el nostre cos iosifilitza tot.

Tornant de la torre més alta de Seül ens autoritzem una hamburgueseria de Pollastre que ja no sé com es diu. Els hi ensenyo amb fascinació als nanos i em diuen que d’això a Barcelona ja n’hi ha. Se me’n fot, i em menjo un crunchy chicken que em fa un home altre cop. Tinc la sensació de estar de viatge desde fa molts dies i en porten 3. Què serà de mi quan siguem a japó i en portem 10 de dies? Me’n adona que aquests dos viatgen bé, i evidentment, com que soc com soc, començo a pensar en el viatge de l’any vinent, o en el de abans de nadal, o de què poden fer per la setmana santa del proper any.

M’estic regalant aquest viatge a mi, o els hi regalo a ells. Em sento culpable de ser tant feliç. El Max i la Vio es fascinen de lo perdut que vaig, i en el fons més que perdut el que passa és que em deixo guiar, se’m en refot on soc i frueixo de fer coses amb ells. De passar de fer de Pare-Mare “full time”, esmorzars dinars sopars cuidar-los, renyar-los guiar-los etc a ser, malgrat sigui una il·lusió momentània, un més del grup de escoltes perdut a Korea.

Torno un moment a la kukkiwon (reconec que no sé ni com s’escriu, mireu-ho a la foto) per dir-vos que ens han tractat com a convidats. Ens hi hem plantat amb el somriure desenfadat dels Prat i desde el de seguretat de la porta fins al jefe dels despatxos han estat de una amabilitat extrema, de fet he pensat que si algú es presentes a la Federació Española de Taekwondo d’aquesta manera acabarien trucant a la poli. Però no, ens han passejat i preguntat i flipat una mica amb la historia de la “plaqueta al mur amb els nostre nom”. Us ho explico un altre dia, però la veritat chapeau!

Enfi, com a tercer dia ha estat complet, ara soparem a un tipical korean bbcue del costat d’on tenim el airbnb, una altre experiència que ens salvarà de les sopes amb coses flotants desconegudes que solament el Max abraça amb passió.