Després de uns dies a Corea, de innombrables i innumerables sopes amb cossos flotants, algunes bones i altres no tant, emprenem el nostre periple al vespre cap a Narita, un dels aeroports de Tokio. He de admetre que és la part que més il·lusió em fa. Professo de fa molt una certa admiració per Japó. No és una admiració per els Japonesos o per el país en si, però si que es veritat que potser de llarg és el país que millor conec del món després de Catalunya o França. I tot i així no el conec. Mai he aprofundit en la seva cultura, ni tampoc en ell. L’he fet de dalt a baix i de dreta esquerra per feina, però serà aquest el primer cop que hi soc com a simple turista.

Narita per mi sempre era el principi de un suplici, hi arribava massa d’hora i el check in al hotel a Tokio era sempre massa tard. Amb el temps vaig aprendre a lidiar amb el Jetlag, hi va tenir molt a veure la meva època de quan anava a Estats Units massa sovint. Aleshores vaig descobrir què fer i com fer-ho per no quedar-me adormit a les cantonades.

L’avió de Seul a Tokio va relativament buit, el que fa que els nens (no ho son tant però també és veritat que per mi ho seran sempre), el frueixin més. Es pot fruir de volar?  Suposo que no, però quan estàs de vacances i voles per Asia encara hi trobes un cert plaer. Per ells tot és nou i per mi la seva novetat em refresca, em fa més humà.

Desde que visc sol amb ells, és veritat que a vegades semblo més un sergent de un escamot de marines americans que no pas un pare plaent. Els que no s’han trobat mai en aquest situació no entendran com n’és d’important que tot funcioni com una màquina ben engreixada. Viure sol amb ells: m’ha fet més o menys feliç? De totes, més. Però també és veritat que perds una mica la capacitat de fluir constantment. És com si escalessis el K2 sense oxigen ni sherpa, però de tant en tant pots parar i mirar al teu voltant, i aleshores és quan te’n adones de la sort que tens i com et somriu.

Desembarquem al Japó i els nens de sobte ja entenen que aquest país es diferent, que es una altre lliga i que realment cal acceptar-ho o odiar-ho. Porten l’entrenament de Corea però tot just aterrar senten la rigidesa del país i la capacitat que posen al teu abast de fluir amb ells. Japó té aquesta característica, o aprens a fluir o el frueixes fins a cert punt. M’he trobat molts amics que em parlen de com admiren Japó. La seva experiència es basa en un viatge a l’agost de deu dies on es flipen sols, i és normal que et flipis, però quan proves de inserir t’hi una mica més descobreixes totes les seves debilitats i errors. Japó és un país rígid, racista, i sobretot (potser perquè no n’estan acostumats)poc obert a l’exterior. Els entenc, de fet en tota la seva historia Japó ha estat un país que sempre ha estat agredit. Els xinesos l’han provat de envair molts cops, i els russos també, i l’única resposta que han trobat de la seva banda ha estat la mateixa que han percebut, una resposta agressiva. Japó és un país imperialista perquè sempre ha tingut la necessitat de defendre’s i a la fi ja sabeu quina és la millor defensa oi? Anirem a Hiroshima durant el viatge, i segurament en aquell moment els nanos entendran perquè els japonesos son com son.

Aterrem a Narita i ens cal fer moltes coses: arribar a Shinagawa i al Airbnb, no és fàcil perquè és realment fer una immersió a pulmó obert al japó. No sabem on anem ni què ens trobarem. Ens cal posar en marxa les Suica, que son les targetes de crèdit per fer-ho tot en aquest país, ens cal trobar el transport, viatgem lleugers de equipatges i també lleugers de costos, i finalment ens cal sopar, que en aquesta família és important perquè si no ens comencem a treure els ulls els uns als altres amb una cullereta de postre.

Ens esperen molts coses en aquest país, i de llarg, el que més il·lusió em fa és sopar amb el meu amic Francesco, a qui tan estimo i que en el fons, a qui tant admiro. Sopar al Tokidoki és per mi com fer-ho al Bulli. El Francesco… crec, és dels únics bons consells que he donat en aquesta vida.

Arribarem a lloc una mica més tard i acabarem menjant un ramen espectacular en un restaurant sense pretensions. Perquè Japó també té això, menges bé, quasi a tot arreu per un bon preu. El Nostre primer airbnb del Japó serà una caseta de dues plantes, petita i bonica enganxada a un temple. Com que no és indicat acabem trobant la manera de entrar-hi d’una manera molt del Maresme, però a la fi, amb dos litres de aigua gelada de un Family Markt, la panxa plena i ganes de dormir, tothom es recull al seu futó.

Primer dia de molts que han de venir que dormirem a terra.

Bona nit