Fa dies que provo d’escriure. Però cada cop que tinc quatre ratlles escrites em faig enrere. Mai havia estat gaire curós amb els escrits, potser sols quan escrivia a la meva novia Irlandesa a qui volia convèncer per carta que el nostre amor era l’única cosa important dins aquest món.

Deu ser que fa dies que visc hores d’intensitat personal com feia molt de temps que no vivia. Tots els dies, i el darrer diumenge també, començant a les 5 del matí al poliesportiu de Can Vera i acabant en un lloc indeterminat fent el recompte d’uns vots plens de il·lusió i de ràbia, i d’amor, i de moltíssimes nuances, com la por del respecte i la de l’il·lusió. Jo no hi creia que aquell dia fora tant important, que aquelles hores a la tarda filtrant la gent que havia de votar a la porta, i després amagant en bosses el somnis de la gent, corrents Sorli avall amb en Ramón, sabent-me per una vegada partícip d’alguna cosa que no fora més que la meva individualitat més absoluta, a cops absurda, però meva. Van ser hores de troballes, de gent que s’acostava i em deia et llegeixo saps, de la mirada del Fede, qu’avui m’he trobat altre cop a la plaça del poble dient-me no ens fallis i corre com mai per amagar aquestes paperetes. Una mirada breu de l’alcalde amb qui tant poc tinc en comú darrerament, però que al trobar-nos allà dalt, ja al vespre, em venia a dir que en el fons tots erem al mateix vaixell.

He de reconèixer que per cada segon que hi penso em salta una llàgrima d’emoció, és la mateixa emoció continguda que cada persona que va anar a votar l’altre dia, a qui demanava el cognom per ordenar-los en files. Crec que cadascun d’ells m’en va donar una mica. Alguns venien amb cara de por, com si la secreta estigues fora, altres plens d’il·lusió, i molts silenciosos, amb aquell silenci d’enterrament de poble que fan els que no coneixen el mort però saben que han de callar i posar cara de missa. Allí a dins, amb en Ferran que conec desde que anava amb cotxet de nens, amb l’Oriol que va finalment compartir les meves mandonguilles amb una noia llarga i esprimatxada que va fer-me un curset accelerat de recompte de paperetes, la Marta, La Mariona, en Fede, en Ramón amb qui vaig compartir carreres, parkings i trasters… tots els que vam quedar dins aquella sala que ja feia pudor a suor, i somni, parlàvem poc, fèiem bromes, i sobretot teníem por. Tots vam passar molta por, por per el que podia passar i por perquè començàvem a entendre, a copsar que ningú ens podria vèncer. Ningú ens podrà vèncer perquè ara ja sabem quina cara fan.

El diumenge passat, que va ser un dia llarg, ens quedarà a tots clavats a la retina. Al cor. Vaig arribar a casa sobre les 11 de la nit, i la meva filla, va baixar corrents i va abraçar-me amb una intensitat desmesurada. Què et passa Vio? La mare m’ha dit tot el que has fet que és secret i no m’ha dit on, i jo crec que ets un heroi. Vaig ser altre cop el seu heroi particular, i reconec que més tard, quan no podia aclucar l’ull, vaig baixar altre cop al jardí, vaig obrir la porta, i vaig seure a l’esglaó on sempre sec quan em cal pensar. Es on ma mare m’enviava a fer un “examen de consciencia” quan em portava malament ara fa mes de 35 anys. Sovint m’hi assec, i diumenge, escoltant els grills ja de nit, vaig començar a plorar com un infant rabiós. La mateixa ràbia continguda de tots aquells que vau venir a votar diumenge, i amb qui vaig creuar tres paraules.

Jo us vull donar les gracies a tots. A tots els que vau venir, a tots els que em vau acompanyar i a tots els que vau permetre que podés viure el dia 1 d’Octubre de l’any 2017, com potser un dels dies més importants de la nostra vida.

Ens queda un camí llarg. Però estic convençut que ho aconseguirem.

Moltes Gracies a tots.

Visca Catalunya Lliure, i sobretot no oblidem, perquè si avui som on som és perquè ningú ha oblidat el 11 de setembre de 1714. Recordeu que qui perd els seus orígens perdrà la seva identitat.