En cualquier lugar en que estuvieran recordarian siempre que el pasado era mentira, que la memoria no tenía caminos de regreso, que toda primavera antigua era irrecuperable, y que el amor más desatinado y tenaz era de todos modos una verdad efímera

_____________________________________________________________________________

Em torna i retorna aquesta frase als ulls primer, i després trona i retrona dins els meu cap, fins i tot diria que, sense voler-ho cada batec del meu cor enfila les lletres, totes, fins el darrer confí del meu cos. La Coma Barrera, nom que jo mateix li he donat, apareix i desapareix davant la finestra de la rectoria, perquè la boira, avui si, densa com la beixamel , s’entesta a donar-nos altre cop uns nadals de embolcall blanc i silenci.

La casa dorm, o tots a la casa dormen i els gossos, tombats al jaç prop del foc no fan intent de moure’s; de tant en tant un mou la pota, però més per un somni constant que té, crec que envoltat de conills i pinso de diumenge, que no pas per un afany real de voler sortir a fora.

Aquí el passat no és mentida perquè no existeix, la memòria no cou perquè els camins els esborra la broma, i la primavera sempre curta i a cops violenta de tempestes de mitja tarda fa del amor una entelèquia inintel·ligible. Si la cadira fos més còmode podria estar m’hi tot el dia, però no ho és i m’entesto a no canviar-la, m’obliga a aixecar-me i deixar d’escriure, m’obliga a deixar de pensar que qualsevol paraula eixida dels meus llavis o els meus dits podran canviar mai res.

Hi ha llocs per tot en aquest camí nostre, llocs per descansar i per fruir, altres per aprendre, i llocs per la disputa la guerra i la mort. Tots en portem un guerrer dins, i un amant i un home dedicat al plaer, i l’equilibri bé deu consistir en agermanar-los a tots.

Però soc home de passions i de llargues passejades per camins que algú altre oblida i molts esquiven, un home sol, o sols un home. Em sento fruir a l’abandó de la llum i plaent al silenci, i els mots nascuts d’una veu poc usada qu’és la meva em semblem sovint estranys i de natura dubtosa. Qui hi ha dins meu, o soc jo confrontat al meu dia a dia constant i canviant, o ho soc tot sense sentir-me meu?

Ancorat a les vores del camí que flueix veig passar la llum desde l’aurora fins al crepuscle, i cada dia tinc menys respostes per tanta pregunta. Observo de lluny els que no dubten i em fan por: por perquè o son estúpids o han abraçat el camí fàcil.

Pot semblar estrany però em brolla inexplicablement un somriure que m’és difícil d’aturar, i sento l’abandó constant de la por que em collava fa uns anys a una terra que no n’era la meva, i a una gent que vistos en la distancia o d’a prop van mancats de vida i de principis. Vida que tinc i principis que defujo.