Guardaré aquesta setmana al record com si fos encara a Belfast entre els braços, sempre tenebrosos, de la meva novia Irlandesa. No parava de ploure i l’humitat de la seva roba interior es confonia amb qualsevol depressió vinguda de més enllà del atlantic, (o) imaginacions meves.

No ha parat de ploure, constanment.  desde la finestra veia com el vent arencava amb força parts de la casa on visc com a ductil llogater: ara la pergola, després un test, un troç d’arbre volant, i de fons la veu d’en Trapero solid, responent a un Fiscal del Estat, en Carballo, mediocre. Em fa por pensar que vaig estudiar el mateix que ell i em dedico a una altre cosa. Tant dolent dec ser jo?

Gloria continua al mateix ritme que el Major, destrossant tot el que troba al seu voltant. Sembla un d’aquells paios que NO et vols trobar davant mai. Tranquil mentre dissecciona amb un boli Bic les teves entranyes sense anestesiar-te abans. Una mica com aquesta ciclogenesi explosiva que ha convertit la piscina de casa en un llaquet ple de vida “natural”, lluny del clor asseptic.

La resta que han passat, Pere Soler, Cèsar Puig y Teresa Laplana, m’han semblat una banda de inutils, imprecisos, nerviosos. inquietant pensar que la meva seguretat estava a les seves mans. Però clar, sempre em quedarà en Trapero, tant assertiu com una punyalada nocturna.

De cop U2 em torna a la memòria. Jo els escoltava quan estupids com el Victor Almató no sabien ni trobar-se la tita, i m’anestesiaba a cop de Guinness i Jameson al Pub de Alexandria street. Mare meva…

Es deia Gloria aquella cançó?

 

Quan el Trapero sigui historia l’enyorarem. a Gloria no.