Explicar tres coses de tu és complicat Lluis, el primer record em queda molt lluny, tant com l’esplai o les colònies que del 4 al 14 d’agost ajuntaven a tots els nanos de Alella per anar a Montjoia, La Ruca o on fos tot just després de les festes majors. En Joan Ribas, el David Badia, la Mire, la Nuria, el Lluis Rafa, la Marta, la petita Mariona…. tots. Tardes de pa amb xocolata i excursions i jocs.   Sempre son records de genolls pellats i un somriure franc. Anys i panys de converses curtes, de estius molt llargs, de colònies i de pallisses impossibles a partits de futbol interminables on ens enfrontàvem els del Barri contra els del Garden. No vam guanyar mai, però sempre us despedieu amb un somriure. Potser tots en vam aprendre del teu. Franc. M’agrada pensar-ho. 

Més endavant ja han estat els nanos que han fet que tornéssim a veure’ns, sempre curt, sempre amb dues paraules i un somriure, a la porta de la escola. I com l’Eric i la Vio son tant amics i el Max va amb la Laia, i tots fem de taxistes a tota hora, entrant i sortint del Garden cada dos per tres.  I l’1 d’Octubre i aquella joia amb la Marta i la teva radio que ens anava explicant als que vam ser-hi tot el dia, el que passava fora del poliesportiu, potser aquell dia fou l’únic en 50 anys que et vaig veure cara d’angoixa, crec que tots la teníem, però és que en el teu cas, no te l’havia vist mai. Que Jove Lluis. I quanta mala gent podria haver-se endut el destí enlloc de tu. 

Quan la Marta ens ho va dir que paties aquest càncer, plovia, érem a l’escola, ens va dir que ens ho quedéssim per nosaltres i així van anar passant els dies, i els mesos, i em costava recordar-ho quan et trobava traginant per el Garden o simplement agafat de la ma de la Marta, en el vostre dia lliure comprant el pa al matí mentre jo anava al despatx, i els dies han passat i els mesos… i aquesta nit hem rebut aquí a dalt, envoltats de trons i llamps la noticia que ens havies deixat, sabíem que paties però ha estat tot tant ràpid!. Tothom parla del mateix: bondat, somriure, un home afable, i tanco els ulls i et veig amb una gorra, la samarreta groga del equip del Garden, els genolls bruts i pellats i unes tardes llarguíssimes d’estiu, les misses del Manel a les Monges, i tu amb 12 anys i jo amb 9.

La mort, ens dona tocs d’atenció, com una ruleta russa on simplement sempre son els bons que perden, perquè juguen amb el més preuat que tenen, que és una vida plena.

Ens costarà a tots desincrustar-te del paisatge de les nostres vides, del d’Alella, i sovint tancant els ulls et podrem veure caminant per el Garden o el carrer Comas, camí de casa als matins després de deixar els nanos al matí. No podrem mai mesurar el pes de la teva mort, no sabrem fer-ho i crec que no ens caldrà. 

Tanco els ulls i veure’t somriure em tranquil·litza, i provo de enregistrar per sempre la sensació de tranquil·litat que em dones.

Bon Viatge, Lluís, amb la teva manca el món és una mica menys amable, més fosc.