Demà és Sant Jordi, evident si avui som 22 i demà passat és el meu cumple. 52. De tots els noms que m’hauria agradat tenir, Jordi és més aviat el que té menys punts a la llista. Marc hauria estat bé, sempre l’he trobat un nom preciós. Però em dic Jordi, i faig els anys el dia després, el que fa que la meva vida aquesta setmana sigui un calvari per moltes raons. Quan et dius Jordi tothom et felicita, -Felicitats Jordi!- quin pal tu! De fet si et dius Eloi o Francesc o simplement Albert, ningú té ni puta idea de quan és el teu Sant. O Carles, que n’hi ha uns quants, que és sempre una cosa que m’ha fascinat lo dels sants “repes”. Sant Carles d’això o de lo altre …

Tinc per costum ni agafar el telèfon, ni contestar whatsapp’s ni rès. De fet, malgrat els primers amors de joventut: Rosa llibre i tal… després sempre ha estat una “no diada” per mi, crec que a la meva ex-dona això no li agradava gaire. Clar, vius amb un pseudo-indepe que diu que els dia dels enamorats es Sant Jordi, i resulta que tu en defuigs perquè t’esgota que et feliciti fins el tato. I després evident-ment el greuge comparatiu de dir-te Jordi (tant preuat) i fer anys el dia després: amb un regal n’hi ha prou. NO cony, no! Que en aquest país de catalanets on el Sant és tant important…. s’ha de regalar dos cops! Aquest trauma és més infantil que actual, però val a dir que se m’està passant.

Bé, tornem al principi, demà és Sant Jordi i per primer cop en molts anys he decidit fer una cosa diferent: Demà m’uniré a la munió estandarditzada de gent de Catalunya i faré totes les coses que es fan el dia dels enamorats del Principat. Recolliré la meva novia a la feina, anirem a dinar i després farem un passeig breu per el centre rosa en mà, fins que els dos ens ratllem el suficient de la gentada i decidim que ja n’hi ha prou. El més curiós és que en tinc ganes. De fet desde que em vaig divorciar, em dedico a fer coses que feia molt temps que no feia o que no havia fet mai, (com croquetes, però això és una altre història). Anirem a un Restaurant Japonès que m’agrada quasi tant com el Fukamura, i després balandrejarem una estoneta de la ma per el gòtic. Res més. I és molt. Potser el que faci que sigui molt és que aquest cop en tinc moltes ganes… Deu fer 4 anys que no ho celebro, que m’entra cara de mal-rotllo i que prefereixo amagar-me i no sortir al carrer per no escoltar el tant temut: felicitats Jordi! (sé que la majoria de penya ho fa amb il·lusió – jo sempre responc i demà faig anys! – i ells responen doncs apa felicitats per els dos dies – (I aquí és on es trenca la màgia)). Fa temps aprofitava Sant Jordi per fer-ho coincidir amb algun viatge a Nova York, i així entre la feina i el canvi horari, m’ho estalviava, però ara ja no hi tinc gaire negoci, i per tant cap excusa.

Però em fa il·lusió, aquest cop quasi que sí. Després tornaré a casa i li regalaré una rosa a la meva filla, la Violeta. Coses de regalar roses a les dones de la teva vida. La vio sempre serà la meva Rossa Perillosa. Coses de pare.

Passaré Sant Jordi amb la Elena , o un trosset important d’aquest dia; a força de mirar la vida amb uns altres ulls, els seus, fins i tot Sant Jordi té un “no sé què” de guay.

I això que demà passat en faré 52, però no us enfadeu si no us agafo el telèfon. Dir-se Jordi el dia de Sant Jordi és dur de collons. Un càstig bíblic.