Finalment he pogut celebrar l’aniversari amb la gent que estimo. Hi ha quelcom de sagrat en això: reunir-te amb qui encara vol ser-hi, compartir la taula, el temps, els records. L’amor, aquell que sovint creiem que ha de ser de dos, m’ha ensenyat que també pot brollar des d’un mateix, sortir de dins com un riu que no espera desembocadura. Poc importa si torna; el que importa és que flueix.

Celebro el meu aniversari un mes més tard, i aquest cop ha estat dos. No és que em molesti haver nascut el 24 d’abril, però compartir la data amb Sant Jordi, amb la ressaca de les roses i els llibres, em treu espai. Fer-ho a finals de maig em dona un aire que no sabria descriure, una mena de bon rotllo dolç i fora de lloc. Potser, en el fons, busco espaiar les celebracions perquè em felicitin dues vegades. Potser em busco entre dates perquè encara em costa trobar-me del tot.

Enguany, a finals de maig no va poder ser. El viatge de juliol ho va ajornar tot. I així, aquest any, he acabat celebrant el meu aniversari a ple agost. D’una estranya manera, té tot el sentit del món.

Aquest any, esta essent un any d’amor. Un amor estrany, mut, vibrant. Un Sant Jordi que em va sorprendre amb llum, quan feia temps que només n’esperava ombres. Una relació que no va florir del tot, però que tampoc es va marcir. Un gos, en Jim, que es moria i em va despertar una tendresa fonda, antiga, gairebé oblidada. Em vaig veure estimant-lo amb tota la intensitat que no sabia que em quedava. I alhora, amb la culpa silenciosa de preguntar-me si ho havia fet prou.

El meu pare comença a trontollar. I amb aquest trontoll, com per compensació, torno a connectar amb la meva mare. A la nostra manera, en silenci, retrobem una complicitat que feia anys que dormia. I després, aquest viatge amb els meus fills, gairebé tres setmanes plegats. Sense la rutina, sense el soroll, descobrint-nos els uns als altres amb una mirada nova, com si la vida, de tant repetir-se, ens hagués tornat a començar.

I enmig de tot això, arriba en Santi. Cadell mogut, brut, tendre. Una nova vida que entra a casa com un bàlsam, com una resposta, com una promesa. Una vida petita que omple el buit que va deixar en Jim.

L’amor, sí, brolla. Però sovint ho fa entre esquerdes. Em dol, adonar-me’n sovint quan ja he perdut. M’agradaria saber si vaig fer sentir prou als altres que els estimava. I encara em dol més pensar si m’he estimat prou a mi mateix. A vegades no. A vegades gens. Després de la separació, em vaig oblidar de mi, de la meva capacitat d’estimar. I tornar-hi, encendre les calderes, no és fàcil. Però ho intento. Cada dia. I cada cop que ho aconsegueixo, és una petita victòria contra tot allò que em semblava impossible.

Fa quatre anys no hauria pogut imaginar la vida que tinc avui. I, amb tot, la tinc. Potser envelliré abans d’hora, potser viure amb tanta intensitat desgasta. Però… què val més, una vida llarga o una vida plena?

Sortia amb una noia que deia que viuria cent anys. Jo l’escoltava i, mentre me n’alegrava, em preguntava com suportaria la intensitat d’un segle sencer. Jo, en canvi, preferiria una veritat intensa i curta, que no pas una eternitat esmorteïda.

És clar que quan sents la mort apropar-se, ja no vols marxar. Però aquesta, és una altra història.

Ahir, assegut a taula amb els meus amics —els que encara opten per quedar-se, per compartir confidències, per ser-hi malgrat tot—, em vaig sentir ple. Sempre insisteixo perquè vinguin. Són només tres cops l’any, però per mi, cada trobada és una recàrrega. Un petit ritual de reconciliació amb la vida, i amb mi.

Un a un van marxant. El Sixto, l’Edu i la Helen, els Guilartes —amb qui ens espera un concert, l’any vinent— i el Villoria, l’últim d’arribar a aquesta taula sense pretensions, però plena de gent meravellosa.

Ha estat un gran aniversari.
I no, no em puc queixar.