La Carme es mira els capitells amb una mirada infantil, i fins i tot, amb la ma tremolosa de qui ja és vell, ressegueix en un d’ells el somriure d’un sol que algú, fa molts anys, va esculpir-hi. Es gira cap a mi, i em busca amb els ulls. La seva filla és a fora al Pati, algú l’ha trucat, i prova sense encomanar-se als sants, de trobar cobertura al Monestir de Cellers, una altre fita pendent per la nostra Vall de Forest. Tant aprop de tot i tant lluny del temps li dic a la Carme, i em somriu. 

De cop m’etziba una pregunta: – és un Sol? Li dic que si, sorprès. I ella em respon que a vegades ja no sap què son les coses, però que ho sembla. Mentre li dic al Jim, el meu gos, que surti de l’església, que no li vull, ella comença a taral·lejar una cançó de Bressol. Em diu que fa fred de Nadal i que a ella el Nadal li agrada, perquè els seus fills que son com jo i que van a escola, son tot el dia per casa traginant mentre ella cuina per tots ells i el seu home, que no sap on és. I de cop em torna a etzibar una pregunta: -quants en tinc? De cop s’entristeix perquè no ho recorda. Segueix caminant per l’església, resseguint amb els seus dits les pedres de les parets, ja no murmura rès, queda com absent en una teranyina de records i vergonyes.

De cop la filla torna a entrar, -no hi ha cobertura diu, i ella em somriu, i jo posa cara de resignació; la Carme ara es sent segura i s’hi agafa de la ma com si fos una nena petita, i li diu que no vol que es faci fosc i perdre’s al bosc. -Em vingut amb cotxe , mare, i em somriu, ella no. La mare no se’n recorda de les coses, té una mica de Alzheimer, però li encanta el nadal. 

Els ulls se li il·luminen i de cop comencem, com aquell qui no vol la cosa, a parlar de canalons, i de com els fa i de com si posa això i lo altre. Me la miro amb familiaritat, m’encanta cuinar, i els canalons fan patxoca tots els dies, i no solament per Sant Esteve. -Me’ls menjo amb cullereta de postre, i amb un somriure maliciós continua parlant de beixamels i del formatge de gratinar. Em quedo astorat, desde que la meva avia Joana va morir, pensava que era l’única persona al món que ho feia això, i en prop de sis mesos me’n he trobat dos, la Raquel, i aquesta avia adorable que es passeja per l’església parlant-me de cuina i de nadal, sense saber malauradament on és i a quin dia viu. Curiós!

M’agradaria que algun dels meus fills em portés d’excursio quan em faci vell, sap que vostè té molta sort? S’atura de cop. -I tu amb qui passes els Nadals noi? Jo em miro al Jim i li dic: amb ell aquest any. Riu, aquest no es menja els canalons amb cullereta! Els nadals son per passar en família, per molt que ja no sàpigues qui son,m o te’ls vulguis estalviar.

Pujen al cotxe de pressa, la Avia Carme sembla que fa tard, diu que la foscor és perillosa i que han de marxar cap a Solsona, -Manresa mama, ara som a Manresa la filla posa els ulls en blanc, i jo arronso les espatlles. De cop s’atura i obre la finestra del cotxe atrotinat de la filla, i em diu, -Vine fill, vine! I em dona una cullereta de cafè i un Carmel de Menta, i riu. -La cullereta per tu xicot! I el caramel de menta per el teu amic. Miro cap on es dirigeix el seu esguard i sols hi veig el gos que remenant la cua ja ha perdut l’interès per ella. -El seu nom és Jim! em diu amb ulls de nena entremaliada, ells pensen que no me n’adono de rès però jo ho sé tot. Pensa amb mi aquest nadal! I amb la teva avia!

El cotxe serpenteja per el camí i desapareix darrera els arbres a l’alçada del cementiri de cellers, els dels nins, visito sovint el lloc i els saludo desde la tapia que les families de la vall van arreglar fa un parell d’anys. 

M’assec a les pedres que hi tinc davant la rectoria que el Xavi de Cal Minguet em va posar durant la Pandemia, no recordo haver-li parlat de la Raquel a la Carme, què extrany! Una mica més tard torno cap el pati, he de apagar els llums que han quedat encesos dins l’església i em trobo al costat de les claus que sempre deixo arran de banc una nota escrita de pressa i corrents on hi posa amb lletra infantil: Bon Nadal Jordi, estima la vida. No recordo haver-li dit qui era ni com em deia.

Us desitje a totes vosaltres un bon Nadal desde el Monestir de Cellers, estimem la vida, i estimem-nos tots, la memòria s’esvaeix però l’amor perdura en el temps.