Vetllo la teva mort amb inquietud. Ningú ens prepara per aquest moment, de fet ningú ens prepara per res en aquesta vida i se suposa que hem de acceptar les coses de manera natural. Però quina és aquesta manera? Vetllar-te, cuidar-te a les nits sobretot, és una de les parts que m’ha tocat. Es el preu de viure un tant a prop de l’altre.

Credits del video per l’Eloi (el petit dels tres)

La teva respiració es ràpida avui, la nit d’ahir era profunda i lenta. I la veritat és que no sé ben bé com interpretar-ho. El que és normal i el que no. La bomba de la sedació va expulsant el cocktail que t’ha d’ajudar a deixar aquest món. Però no ho fas. Sembla mentida que en la poca cosa com et vas anar quedant al final, el teu cor aguanti tant. Sembla mentida que desitjant com has desitjat la mort durant tant de temps ara t’aferris a la vida, amb urpes i dents: les teves mans que un dia em van semblar tant boniques, i les dents que has anat perdent.

Porto els auriculars posats, però he apagat la musica que hi tenia, escolto la teva respiració, i de manera culpable desitjo no fer-ho. Les nits son molt llargues, i malgrat acostumat a viatges interminables en avions arreu del món, aquest em sembla etern i sense sentit. Té sentit deixar-te en aquest estat esperant una mort que de tant desitjada se’t resisteix? D’aquí unes hores s’alçarà el dia i ja serà dimecres 1 d’Octubre, no podré dormir i m’arrossegaré tot el dia provant de fer el cor fort. Esmorzars, treballar, despatxar, rentadores, nens i gos. Els meus germans prendran el relleu actiu: l’Eloi amb totes les seves preguntes i dubtes, l’Eulalia amb la sang freda, sempre, però amb un resquill de sentiment. Estic exhaurit i la nit se’m fa inalterablement pesada. Confrontat a la teva agonia, sé que soc fort, però temo a les conseqüències i als records que tot això em deixarà de per vida. Es egoisme?

Dels finals que imaginava aquest és potser el pitjor. Entenc que no pateixes. Però la programació, el teu pla de mort que els professionals han preparat sembla poc efectiu. Repetim amb automatismes que tot just hem après les rutines: observar-te, cuidar-te, rentar-te, administrar-te nosaltres rescats per la via que t’han instal·lat al braç esquerre. Es com si tinguéssim solament aquesta missió aquests dies, mentres vetllem per tu. No sé si sabré plorar un cop ja no hi siguis, o simplement un dia, de cop, se m’esberlarà l’anima i el cor de cop i no podré para de fer-ho fins que ja no em quedi res a treure. La màquina et continua injectant medicines i el so què fa, imperceptible, es fa eco dins la teva habitació. Morir a casa teva va ser el teu darrer desig, i vaig decidir donar-hi suport. Ara aquí, a la foscor de la nit, mentre no et perdo l’ull, em començo a plantejar si era una bona idea. Em va semblar que externalitzar la teva mort i més en contra del teu desig no era bona idea. Però potser hauria d’haver desobeït.

Escric a una llibreta petita tot el que et passa per poder explicar-ho als metges de pal·liatius quan tornin a passar aquest matí. (ha estat idea de l’Eloi i em sembla bé, malgrat que ho recordo fil per randa tot). Faig la feina de un infermer i començo a entendre que estudiar dret va ser una bona decisió. Ningú et prepara per la mort, i menys la de algú que estimes.

Dilluns et vas anar despedint de tots, als meus germans els vas dir que fossin feliços, et vas disculpar de la mare, quanta culpa deuries portar acumulada en tu), i del Jordi, el teu germà, em vaig adonar que li acariciaves un moment la galta, (o potser m’ho invento?) no ho sé. A mi, recordo el que em vas dir el vespre abans, quan junts a la cuina ens vam veure la darrera cervesa, mai hauria pensat que ho creiessis. Recordo que se’ns van escapar als dos unes llàgrimes, però després vam continuar rient. Ja era fosc i em vas dir que estaves cansat i que volies dormir.

Ara dues nits més tard encara dorms i no et deixes anar, son les sis i quart del 1 d’Octubre i pensar en una tercera nit se’m fa una vida, un abisme, un absurd.

Vam passar una darrera nit sols, una de més tranquil·la on vas oferir-me una mica de pau.  Després al vespre següent, mentres estàvem els teus tres fills relaxant-nos una mica al teu costat perquè et veiem més tranquil, vas decidir fer el pas.

La teva mort com la de molts altres pot o no tenir un sentit, la teva mort ha estat capaç de teixir nous vincles entre nosaltres, amb la mare i els germans, amb el Jordi. Crec que hauries estat orgullós de la cerimònia que et vam fer, molt orquestrada per l’Eloi. Hagués parlat una mica més, però havíem de ser ràpids, no ens volíem fer eterns com el record que tindrem de tu. La imatge que m’emporto és la dels tres germans agafats mirant a tothom amb la mare i el Jordi. Al rostre de la mare hi havia un cert convenciment de que potser si alguna cosa havia canviat entre nosaltres;  als de la gent que ens coneixen, una mescla de sorpresa i alleujament. Potser la teva mort, els que s’hagi allargat una mica més del compte ha servit per alguna cosa. Potser vas esperar a morir-te i en escoltar-nos riure a la teva sala, els teus tres fills, vas pensar que ja era hora de marxar, i ja havies acomplert una darrera tasca importantíssima que et quedava per fer.

Em quedaré amb aquest pensament, i amb la imatge d’aquell home fort.

Com li diria a qualsevol gran amic en aquesta circumstancia: ens veiem a l’altre barri, papa.

2 d’Octubre del 2025