L’1 d’Octubre 2017 ens pot quedar molt lluny, han passat moltissimes coses i aquest any per molts serà com 10 anys. Però va ser fa 4 dies, no oblidem, no perdonem, treballem per el futur, si, però sense perdre de vista que gent com l’Oriol, els Jordis, en Forns en Romeva etc… viatjaven fa cuatre dies engabiats en caixetes de ferro en un furgo de la Guardia Civil.
Autor: Jordi
jordi@fanvino.com
Coses d’abans
He aprofitat el matí per treure herbes, retallar plantes que semblen pensar que poden tenir el seu espai, fer-ho tot d’amagat ara que ell va a un enterro al que no vol anar, segurament amb qui no vol ser acompanyat. Provo de fer-me a la idea de la situació i no puc. Son maneres diferents…
Pablo CA-n-SADO
me preocupan mucho más los pobrecillos de Santa Pola y sus propiedades, me preocupa la mujer de Casado y sus lagrimillas, y sobretodo el ritmo copulatorio de la amiga Soraya que en liquidació, bajará bastante.
Vacances Brettonnes
Bretanya és un tresor a descobrir, o potser érem nosaltres qui teníem el tresor amb nosaltres i aquests dies hem tingut temps per obrir els cofres i veure’l.
+ Bretagne
Lo de las R s’ho devien inventar els que no volien veure segons qui menjar ostres a l’estiu “au bord de la mer”.
La pointe des Espagnols
Les he comprat sol com un mussol a la boqueria i també molt ben acompanyat, companyia que a cops em manca molt.
Crozon Morgat
M’he quedat mirant la platja i no he vist a la Bardot, però afortunadament ahir vaig trobar un llibre amb moltes fotos d’ella. La Bardot era la Bardot. No es pot dir més alt ni més clar. Soc un fetitxista de tot el que és Francès.
Sensibilitats i poc sentit de l’humor
Després d’unes setmanes amb el blog tancat i barrat, i amb alguns missatges de que l’obrís altre cop, al final ho faig. L’havia deixat inactiu per dues raons: la primera es perquè se’m va requerir de manera oficial que esborres un parell o tres de posts. Sembla que segons què a segons qui, molesta, la…
1 d’Octubre, no oblidem…
Originally posted on Mis Bitàcoras.:
Fa dies que provo d’escriure. Però cada cop que tinc quatre ratlles escrites em faig enrere. Mai havia estat gaire curós amb els escrits, potser sols quan escrivia a la meva novia Irlandesa a qui volia convèncer per carta que el nostre amor era l’única cosa important dins aquest…
Et trobem a faltar.
Tu ets a la presó, i ells ploren a les processons, i tu no pots anar a missa, i el padrí del meu fill és políticament tot el que jo més rebutjo, i jo marxo de casa perquè ell hi entri, i els teus fills tornen en tren de veure el seu pare tancat a la presó per fer i donar suport tot el que jo també defenso.
Desahucio Sentimental, por el Mono Holandés.
Originally posted on Mis Bitàcoras.:
No sé si es que fue San Valentín, que la situación política acojona, o que leer más prensa me ha tocado la cabeza. El caso es que tras unos vinos y cervezas domingueras con los amigos, la respectiva ración de historia de desamor que tocaba el día del Love…
New York….
Potser a l’alçada de NY hi posaria Alella, Tokyo, i sobretot la plaça del Diamant, lletja com un pecat però el lloc on la meva ex va fer-me el meu primer petó.
Noemi, la meva primera novia
Recordo aquell dia quasi tant clar com el que la Leticia ens va dir que marxava. La mare de la Noemi se’m va acostar i em va dir que ella ja no tornaria
Violeta
Es girarà lentament, la ma aixecada Per dir un adéu emmirallat i sense força Els finestrals seran tancats I sense més espurna que un oblit ràpid Emprendrà un camí entre estances i ombres. S’escolarà entre els corriols clars L’antiga vall s’obrirà envers ella I les olors de primavera, d’una vida Sencera a punt d’albirar-se…
Fusos horaris
Els viatges llargs costem dues arrugues (i tres), però és veritat que anar-hi de tornada, malgrat tot el que vol dir això, ajuda
Rambla Avall
Avui anava avall les rambles, feia temps que no ho feia , i mentres una veu em deia que no baixés més, un altre em feia anar rambles avall fins a Colon. M’ho anava mirant tot amb un carinyo especial, pensava que els diumenges quan era un adolescent sortia de les puces o la Guarra,…
Next Stop…
Sempre deia: “que vida más siniestra la nuestra Jorge!”
Del Perú a Alella…
Avui el meu fill, en Max, em preguntava què em feia por de veritat i jo li deia que morir lluny dels arbres del Jardí que es van plantar amb mi al davant tots ells, era el que m’aterrava; això i no poder assegurar-li a ell que podria desitjar una mort tant bonica com la meva.
Matins de Bolero, tardes de Guitarra.
M’he assegut a la sorra, ben a prop de l’aigua i he decidit escoltar un monòleg intens. A les persones no els agrada que els hi diguin “la gent” però (la gent) vol escoltar-se. Escoltar-se ajuda entendre’s suposo que és per aquesta raó que els bojos parlant sols.
Les tardes al Monestir
La casa on escriure el gran llibre que mai escriuré, un lloc que quan no fa vent, del silenci que hi ha, s’escolta el vent.
Bona Nit Dolores!
jo no deixo de pensar en aquella nit a Belfast en que dins un garito més que estrany vam estar bevent cervesa fins a reventar amb ella
Alella i els llacets grocs.
Originally posted on Opinaräs!:
No puc més que sentir una vergonya immensa i un ridícul aliè envers el que passa a Alella aquests darrers dies. Tenim bàsicament tres personatges i mil extres donant vida a una polèmica que no porta enlloc. Tu poses els llacets i jo els trec, tu em parles de presos…
Som un mur!
Som un mur, Catalans, convertim-nos en un mur. Ja n’hi ha prou, no ens deixem sotmetre, i responem! Per Catalunya i Per nosaltres.
Costa?
Jo recordo el “camina més a poc a poc”, el “ulls de gat mig atropellat” (perdona: però com pots mig atropellar un gat?), el “potser és que m’he equivocat” o la mirada perduda seguint els mots que brollaven, provant de trobar l’error en ells, perquè verbalitzar és quasi tant important com mirar, perquè et fa veure.
Mi problema, o el teu.
MI PROBLEMA Me lo dicen amigos y enemigos: Que tú eres mi único problema Desde que ya no estás conmigo. Dedícale a Cupido esta esquela, Virgen del desconsuelo y del peligro. Las noches ya no son como eran antes, Ni son igual los bares y sus rostros. Quedó esta pena de sala de embarque Y…
Adiós 2017.
Mañana cumpliremos esos 365 días mágicos que nos llevan a otra vida, o a lo que muchos piensan que puede ser una nueva oportunidad para hacer mejor todo lo que no han sabido hacer bien. Personalmente no les albergo ninguna esperanza
Carta a tu, Oriol Junqueras.
L’enemic és España, aquesta españa fosca esporuguida i carrinclona que et té a tu Oriol, al Quim i als Jordi’s tancats com criminals per haver llençat al vent cants d’il·lusió i llibertat.
Cosas del dia 23
En fin, me centraré en ser autónomamente feliz, en pensar que tengo que escribir este siempre complicado resumen del año, en comer bien, y en beber mejor,
Sentado sobre los Muertos…
Sentado sobre los muertos que se han callado en dos meses, beso zapatos vacíos y empuño rabiosamente la mano del corazón y el alma que lo sostiene. Que mi voz suba a los montes y baje a la tierra y truene, eso pide mi garganta desde ahora y desde siempre. Acércate a mi clamor, pueblo…
