A mi, recordo el que em vas dir el vespre abans, quan junts a la cuina ens vam beure la darrera cervesa, mai hauria pensat que ho creiessis. Recordo que se’ns van escapar als dos unes llàgrimes, però després vam continuar rient.
Etiqueta: Vida
Un dia més sense flotar
Un cop dins, el silenci, no he mort, i el cor em continua bategant amb força. Em quedo sota l’aigua una bona estona, una apnea digne de estudi per l’edat que tinc
Els primers dies de les nostres vides
La solitud dels amors que acaben i els fills que marxen i els gossos que moren prop teu, son proves que ens toca empassar
Dilluns al sol
però m’aferro a les llagostes de la peixera del restaurant del Titanic: que s’enfonsés va ser tot un miracle i una salvació per elles.
Afany per viure!
La meva resposta ha estat senzilla, estranya, la mateixa que sentia a les venes als anys 90: depèn de la teva disponibilitat per la vida.
Cloure els ulls
El temps no es deixava mai enganyar i sempre ens jutjava en rebel·lia sense que hi poguéssim fer res.
Boira, 2019.
Em parla del misteri de la vida, i de la mort, i d’acceptar aquesta darrera com un altre misteri que ens farà viure… La Mort com a acte de fè que ens farà finalment sobirans perquè vivim en ella.
Coses d’abans
He aprofitat el matí per treure herbes, retallar plantes que semblen pensar que poden tenir el seu espai, fer-ho tot d’amagat ara que ell va a un enterro al que no vol anar, segurament amb qui no vol ser acompanyat. Provo de fer-me a la idea de la situació i no puc. Son maneres diferents…
Del Perú a Alella…
Avui el meu fill, en Max, em preguntava què em feia por de veritat i jo li deia que morir lluny dels arbres del Jardí que es van plantar amb mi al davant tots ells, era el que m’aterrava; això i no poder assegurar-li a ell que podria desitjar una mort tant bonica com la meva.
Fa cinc anys de l’Al Fenici
Em dic jordi, tinc 44 anys, cada cop soc més curt de vista i sovint hi veig més clar que mai, m’encanta escriure, opinar quan no es pot i fer el contrari del que cal fer, del que els altres creuen que has de fer, perquè en el fons ningú hauria de ser més que un altre per obligar-nos a fer tot allò que no volem.
Tot depèn.
Vivim ja en el moment de la crisi constant, en el que potser morirem a qualsevol cantonada i als petons que no donem per por d’encostipar-nos.
No debo morir, aún no.
La vida me aprieta como una corbata mal puesta o un garrote vil, y me grita al oído, desgarradoramente, palabras concisas, precisas y preciosas, talismanes y mantras absurdamente simples y sencillos, absurdamente prácticos
Carta al meu amic…
Lluita, perquè no deixem de ser malgrat la malaltia, i tu ets una part molt important per nosaltres, massa important! Per tots nosaltres!
Amistad A+-temporea
Tenia que ser épico, quizás hasta poco estético, pero nuestro viaje, el de mi hijo y el mio a los confines de una Francia cansada, era necesario. 20 años antes, nuestros caminos se habían cruzado en una ciudad aciaga y lluviosa, CAEN, 20 años después, sin que el mundo nos hubiera aun puesto en nuestro…
Entrevista a Joan Margarit, publicada al Nacio Digital.
La intempèrie física està bastant resolta, la intempèrie moral no està resolta de cap manera.
