Continuo insistint en el darrer bany de la temporada, en tirar-me a la piscina, una darrera vegada cada dia, a l’aigua glaçada, malgrat que els dies ens aboquin ja a una tardor desenfrenada, plujosa i potser freda.

Com en una lluita contra el meu cor, i la meva salut cardíaca, al vespre, fent quasi honors a tots aquells que em voldrien mort, em despullo,  i em tiro a l’aigua. Ho faig conscientment quan no hi ha ningú a casa: quan un ha sortit a fer un vol o l’altre esta entrenant, quan sols, jo i el Jim, quedem a aquesta casa que llogo de fa ja tants anys a la meva mare . Quin món familiar més convuls el meu. I quina manera més absurda d’arrencar una esperança a la negra mort. Us imagineu morir d’un infart, nu, dins una piscina amb l’aigua glaçada. Un cos surant com una fulla de plataner sobre un blau impol·lut, mantingut a base de cura, paciència i clor?

Me’n he ensortit altre cop. L’aigua freda s’ha fet ràpidament ama i senyora del meu cos cansat, encara en forma però, malgrat els meus cinquanta anys. En Jim, absort com sempre en qualsevulla formiga que passegés prop seu a guardat la seva compostura. Sempre m’esguarda de lluny, com si l’intent de suïcidi absurd no l’impliqués en gaire més que en perdre qui li posa de sopar cada nit. Lluny, entre el til·ler i el pruner, sota l’hamaca, incomoda que sempre penso en tirar al contenidor, s’ho mira de lluny pensant que es una forma absurda de jugar-se la vida. M’observa treure’m la samarreta, aquesta negra sense estil, de grans magatzems i qu’una amiga meva, va titllar de proletària i disgustada, els pantalons, sempre tacats d’esquitxos d’oli, i els calçotets, blaus i confortables. Escolta el que em dic a mi mateix, el garbuix de paraules incomprensibles que m’adreço abans de provar l’esglai de l’aigua freda. El miro, i els meus ulls es creuen amb ell, hiperterrit, cansat de sentir-me i assistir dia rere dia, al mateix ritual, fins i tot diria que festival, de la meva lluita tètrica i “espaventosa” com dirien els italians, contra l’aigua freda i fosca de la piscina del fons del Jardí. S’ho mira amb l’expressió indolent del qui veu el mateix capítol, dia rere dia, sense poder passar-ne pagina.

Un cop dins, el silenci, no he mort, i el cor em continua bategant amb força. Em quedo sota l’aigua una bona estona, una apnea digne de estudi per l’edat que tinc, visualitzant a l’altre banda de la piscina el robot ple de fulles que ja em fa pensar a la tardor que habito, una tardor personal i climàtica. Pot ser que a la meva edat la estació de l’any que més m’agradi sigui aquesta? Pot ser que tot es conjunti amb els anys que tinc? He de començar a patir el dia que m’agradi l’hivern o simplement el dia que deixi de somriure a qualsevol caixera de supermercat? Val a dir i acceptar que fer la piscina va ser una gran idea de la meva ex, i potser ella en algun moment m’hi deu haver visualitzat surant en ella, la piscina.

Però afortunadament com deia, no m’he mort, he aprofitat doncs, per recollir la cuina, escriure al blog i fer les quatre coses que tenia pendents per demà. La piscina acaba de encendre els seus llums, tot és automàtic, i mentre em llegeixo un Capitol de “la Frontera” de la Erika Fatland, penso que seria una pena ser-hi flotant, em queda molt per veure, em queda molt per viure.