Fer un balanç sincer del 2023 és si més no una tasca complicada. He aconseguit tot el que em vaig proposar al desembre del 22 per l’any que s’acostava? Si. Hi he deixat la pell? També.
Al desembre del 22 arribava a la fi d’un any terrible, el 15 de desembre havia tingut el judici de divorci. La paraula exacte hauria de ser escoltat el judici de divorci. Per un d’aquells tecnicismes de la llei si no et criden a declarar t’has de conformar en escoltar tot el que la teva ex-dona ha de dir de tu i de la vostra vida en comú. La meva ex havia decidit marxar el 14 de Juliol del 22 cap al seu país deixant-nos als fills i a mi. Tothom te dret de decidir el que millor valori per la seva vida. Acabar així l’any era si més no una bona noticia: a pitjor no podria anar i sobretot una nova vida s’obria de cop davant nostre. El 23 s’augurava diferent i sobretot positiu.

Era la primera vegada que realment ens convertíem en una família de tres. No és que no hagués de fer res que no fes abans: cuinar per tres, fer de uber familiar, escoltar-los, ser-hi en general. Sempre he estat un pare una mica lapa, però ara si que l’equació canviava perquè a partir d’aquell moment ja no podria contrastar cap decisió amb ningú. Quan estàs sol amb dos adolescents que son els teus fills et passen moltes coses: en primer lloc ja no et pots posar malalt, i el que es pitjor: no pots contrastar cap sentiment, decisió o neguit amb ningú realment proper. Es una sensació estranya i falsa. Estranya perquè et posa directament el primer de la fila a la trinxera vital, falsa perquè sempre hi ha algú amb qui parlar. Però com sempre, entre sentir i estar, hi ha un pas inabastable. Aquest any 2023 he donat gràcies al haver viatjat sol per el món, decidint sol coses que a molts se’ls farien grans, i sobretot a la capacitat de enfrontar la vida amb decisió. M’agrada viure, potser aquest és el pal de paller que m’ha ajudat a tirar endavant, no puc evitar esbossar un somriure cada mati, i malgrat que a cops soc una mica malcarat i morrut, no deixo de trobar-li el què a llevar-me cada dia amb un cert optimisme inconscient.

El 23 podria haver estat un desastre en tota regla, però he de reconèixer que els meus fills m’hi han ajudat, i molt, a fer-lo una experiència vital. Visc en una família molt nuclear, no tinc relació amb els meus germans, som diferents, i en el pitjor moment de la meva vida van decidir no fer-me costat; amb els pares, sempre he pensat que no hem sabut estimar-nos, que la voluntat per ambdues parts sempre ha existit, és veritat, però no hem sabut trobar mai aquell petit espai de complicitat, veiem la vida de manera tant diferent… Es una llàstima, ningú ha fet mai l’esforç immens que s’ha de fer per passar de la imposició a l’acceptació, ni jo, ni ells, però tot és posible i és un bon proposit per aquest 2024, perque no? Ara darrerament, la Mare fa com si no hagués passat rès, i jo m’he cansat d’explicar-me, així que desde fa un mes, després de vora dos anys que no em va dirigir la paraula (el temps exacte en que la meva ex i jo vam partir peres), fem com si no hagués passat res. He de reconèixer que em fa feliç pensar que encara que no sigui perquè hem resolt un problema latent, som capaços de posar espais i tornar a una vida més o menys normal de mare i fill.
Però torno als meus fills: com han crescut i què grans es tornen cada dia; visc, sense cap vergonya de acceptar-ho i dir-ho, dins de l’admiració absoluta. Son essers forts, convincents i convençuts, oberts, propis, perquè no dir-ho, guapos. He viscut mil coses noves amb ells aquest any, nous amors i la fi d’altres, nous amics i la comunió amb els d’abans, noves responsabilitats, accidents esportius i carnets de cotxe, vacances amb gos inclòs, i somriures, molt somriures… de fet aquest any 23 és quasi com un any de la seva infantesa en que sempre descobrien una cosa nova. He viscut amb ells, jo entre bambolines, el primer pas de la seva humanitat, a mil noves llunes, i em sento tant feliç, que és un privilegi inmens el que tinc, que paga de sobres les mil hores sense dormir que em provoquen sense saber-ho.
No dorms, és veritat. Però també ho és que he viscut més al cent per cent. Jo crec que les edats dels fills dels 0 als 6, s’equiparen en experiències a quan estan en les edats dels 14 al 20. Son tantes coses que han passat i passen aquest any, que deixar enrere el 2023 fa com por! Què m’espera els propers anys! Ambdós m’han demostrat una maduresa absurda per la seva edat i sobretot també molt de sentit de l’humor.
Però com encarem aquest 2024? És curiós però en feia una pila d’anys que no encarava un any nou amb tantes ganes. Amb tantes coses al cap i amb tant de delit de fer. Suposo que hi ajuda per una banda la intensitat viscuda al 23. Havia de construir i posar les bases emocionals i materials per un nou futur, i ara que hi son, en vull treure redit. Emocionalment he estat capaç de desvincular-me completament de la meva antiga relació, i me’n adono que cada cop és més lluny de mi la possibilitat que tanta malicia malintencionada, tanta ànsia per veure’s indemnitzada per ves a saber quin concepte absurd, tantes ganes de crear malrotllo i no contribuir a rès, m’afecti d’alguna manera; en això hi ha tingut molt a veure l’enfoc diferent que em va donar la meva terapeuta, l’Esther Martin. Recordo molt bé les seves paraules: Jordi, no som culpables ni responsables del que ens passa. Som essers vius, que vivim, provant encertadament o no de fer el millor, o si més no, provant de no equivocar-nos malgrat que a cops, la vida i les circumstancies no ens ajuden gaire. No som inefables. Deslliurar-me de la sensació de ser-ne em va ajudar a comprendre que no som el centre de l’univers i que no tot gira al nostre voltant, ni som els responsables que ho faci. La vida, sovint, és tot el que passa al teu voltant i és a tu de decidir si hi vols participar o no. Un cop fet aquest canvi de òptica, viure, malgrat tot, es torna més fàcil i sobretot, es torna més bonic. Es com si estigués de cop obert a tot i a viure, enlloc de controlant el que volia viure o no. Es complicat de explicar-ho però deu tenir molt a veure amb aquesta paraula tant suada del nostre mon: fluir. Estic aprenent a fluir i per primer cop en molt de temps, em sento més part d’un decorat i menys actor en ell. 2024 se m’ofereix com un camp de jocs i experiències que durant 365 dies desplegaran per mi un calidoscopi de vides possibles. Provo de viure desde fa uns mesos i crec que ho aconsegueixo poc a poc, desde l’agraïment mes sincer i profund per la sort que he tingut de poder fer-ho (viure), que ja és moltíssim, molt.
2024 s’ofereix doncs com un llarg trajecte, un altre viatge vital amb fites per acomplir i moltes lliçons per aprendre. L’ empresa esta en un punt interessant, dolç: nova gent i nous projectes sobre la taula, faran d’aquests mesos un moment crucial per ella i per tots, i encara no sé si serà positiu o no. Costa entreveure o planejar un futur proper en tots els sentits, i a nivell empresa encara més. Els darrers tres anys ens han demostrat que som mil cops més vulnerables del que pensàvem i sobretot, que planificar, és més una cosa tàctica que estratègica. Potser hauríem de muntar les nostres estratègies en base als nostres somnis i les nostres tàctiques per adaptar-nos a un mon real, convuls, estrany, canviant i sobretot impredictible. Baso el futur de la meva empresa, que és quasi com un altre fill, en un somni molt concret. I el més important, també em fa feliç, i és per això que pujo la persiana cada mati. No sé d’on em ve aquest esperit per emprendre cada dia, com diu el meu amic David: has de tenir un caràcter molt peculiar.

I l’amor i les amistats? Com han anat i com anirant? Doncs els amics son els de sempre, en això no canvio: El David, La Irene, El Sixt, El Edu, el Villoria, continuen sent un pal de paller per mi. Pocs, ben avinguts, col·ligats entre nosaltres en un grup de padrins que es reuneix sovint, que es truca sovint i que es pot dir les coses tranquil·lament a la cara. Tots, i escric tots, m’heu ajudat a fer del 23 un bon any. M’he sentit acompanyat, i quan hem tingut alguna desavinença en la mecànica de les nostres relacions després de les nostres separacions, hem sabut reconduir-nos. Potser això és l’amistat, basar-la en la fè, la tolerància, la paciència i un amor incondicional i no dependent. He trobat en ells el que mai he trobat enlloc més. I si, lo de la sang i tal, demostrat m’ha quedat que no és veritat: us vull donar les gràcies nois (per cert a les dones també!), per no haver escollit, per ser-hi sempre que m’ha calgut, i sobretot per la vostra lleialtat. Tot el que no he tingut per part dels meus, exceptuant els fills.
I l’Amor… Realment quan et divorcies passes per un trasbals absolut, la vida et canvia de dalt a baix i d’una manera terrible, i de la mateixa manera que el dia que et passes amb alguna cosa de menjar o beure, li agafes fàstics per sempre, (o quasi sempre) amb l’amor et passa el mateix. Arribes a la conclusió única, absoluta, i innegociable de que no voldràs mai involucrar-te ni zero coma emocionalment amb ningú, altre cop. Vius en aquesta certesa absoluta i eterna que dura relativament poc, i malgrat que si que és veritat que no encares la possibilitat d’una vida de parella tradicional altre cop (que ràpid ens acostumem a ser lliures i disposar egoistament del nostre temps), la certesa de la soledat com a model de vida s’esvaeix ràpidament. De fet no vull ser un vell que sempre escolta la mateixa radio, i llegeix el mateix diari, i s’enquista en creences absurdes fruit de l’estretor de mires que crea el fet de viure sol, desinteressat de tot, que es lleva massa d’hora i que s’adorm també massa d’hora, deslligat del món que l’envolta i amb una certa rancúnia per els que viuen en ell. Pensar que estem envoltats de imbecils, et fa estupid, és millor viure.
La meva filla estudia a Plató a 2º de batxillerat i descobreix el mite de la caverna…. és tant important obrir-se, qualsevulla que sigui la edat, al món. Tancar-se és tirar el temps per la finestra, i de fet en aquesta vida sols tenim això, el temps i als altres.
Torno a l’amor, de la mateixa manera que m’esforço en viure desde l’agraïment i l’extra-radi, reconec que m’encanta estar enamorat.
Poca cosa més ens queda per demanar al 2024: més amor, més pau, més salut, més tranquil·litat, més humor, més llibertat emocional, més somriures i menys rancúnia. Que la meva família de tres continuï brillant com avui ho fa. Que podem continuar lluitant per el que hem aconseguit aquest 23…

En definitiva el de sempre en aquesta vida: Begin in delight, End in wisdom, una mica més de poesia si us plau