Me recuerdo con unos levis, una camiseta blanca unas chanclas (mi patrimonio) y un Chester en los labios.
Categoria: Cosas que me gustan
2020 – Fuck you Carpathia.
Què estrany escriure que aquest any ha estat excepcional, però ho ha estat. Excepcionalment trist, excepcionalment intens, excepcionalment desafiant, potser a vegades fins i tot un any d’alguna manera feliç.
Dilluns al sol
però m’aferro a les llagostes de la peixera del restaurant del Titanic: que s’enfonsés va ser tot un miracle i una salvació per elles.
Somos Monarquicos! (o no)
Sabíamos que era un corrupto, que era un adultero ligero de cascos, que vivía del momio (y gracias a él si pensamos en Francisco Franco Generalísimo de España), que cobraba comisiones y que su vida más que disipada era de un sin-freno tremendo a nuestra coste.
But stand by me.
y sobretodo no permitas que yo, apriete a full mi pie y tire con la mano derecha del freno de mano
Covid-19. Llegeix el meu missatge.
La vie en rose, on gracies a les mascaretes pots fer el que et surti dels collons, estar protegit del covid, anar cagant-te amb la mare de tothom i passar de tot. Finalment hem trobat la panacea mundial.
Covid-19. Is the end of the world, Canvi de paràmetre
I llegeix algun llibre d’en James Wesley, si et quedes amb un 10% la palmaràs igual, però ho faràs amb dignitat, i no amb cara de imbecil.
Depende…
Teniem tots els números per acabar en una cuneta, i encara pot passar però clar…. todo depedende! I resulta que ens morim de coses xungues patètiques i que ens fan reflexionar de com vulnerables serem, som, i sobretot erem
As I wander in my time…
què bonic oi, me’ls recordava el 14puntcat. Yes I loved you in the morning,Your kisses deep and warmYour hair upon the pillowLike a sleepy golden storm Yes, many loved before us,I know that we are not newIn city and in forestThey smiled like me and you But now it’s come to distancesAnd both of us…
Covid-19. Un puto arrogant.
Fa por morir quan tens allò que diuen la gent gran: coses al teu càrrec. Normalment son nens, dona o deutes. No tinc deutes, tinc nens.
12 de Maig – Soc D’aqui – Covid-19.
A vegades tinc la sensació que tot plegat m’ha posat un peu a terra i l’altre a l’arrel, i que inexplicablement he passat del “què bonica és la Segarra, a soc de la Segarra” en poc temps.
Escapa, marxa si vols, VIU.
La complicitat mor de set,
més ràpid que una flor,
un dia hi és al dia següent
no ho saps.
Trapero, Gloria, i la setmana interminable
La resta que han passat, Pere Soler, Cèsar Puig y Teresa Laplana, m’han semblat una banda de inutils, imprecisos, nerviosos. inquietant pensar que la meva seguretat estava a les seves mans.
Mi Encargo.
M’he tornat a trobar còmode amb el que dic i penso, i, encara que ella continua essent prudent, la meva indulgencia extrema sembla captenir-la.
Els propers 10 anys
Els propers 120 mesos m’enfrontaré a molta solitud, a molts silencis i a moltes esquenes enlloc de cares.
solitud ex profeso
Em sento fruir a l’abandó de la llum i plaent al silenci, i els mots nascuts d’una veu poc usada qu’és la meva em semblem sovint estranys i de natura dubtosa.
Canalons
Desar el llibre electrònic a sobre la taula i mirar com es fan els canalons, escoltar fados i imaginar-me la meva família, germans i mare, sopant a casa mentre no hi som. Els canalons em porten a un nadal molt antic quan per Sant Esteve en menjàvem a casa la meva avia, la Iaia Antonieta….
Saratoga té nom de Burdell
Avui parlant amb el David, m’ha recordat que ben a prop del Saratoga de Castelldefels hi havia el Riviera, “y más allà la muerte” com deia el refràn.
Estendre la bugada…
Dutxar-se a cel-obert té un què de alliberador, i podeu estar segurs que la masculinitat passa a segon terme si el proveïdor d’aigua es aigües de Solsona.
La Segarra (lliure i tropical)
Aquesta terra bruta de pols als camins sembla deixada de la mà de Deu i jo, com per coincidència he acabat respectant-la i prosant-la. La Segarra ara que es fa fosc i m’ofereix estels a mans plenes, es guanya cada cop més la meva atenció, o potser és l’inrevés.
Afany per viure!
La meva resposta ha estat senzilla, estranya, la mateixa que sentia a les venes als anys 90: depèn de la teva disponibilitat per la vida.
Montreal, 6 horetes i un refredat.
quan et passeges per el centre llegint la historia dels primers pobladors europeus, penses que aquesta gent devia de tenir una vida de merda, i que les privacions deurien ser màximes. Maisonneuve crec que es diu s’hi va quedar amb unes 600 persones, i allà hi van construir le Mont Royal,
Quan erem els millors del món
la Iaia sempre estava allà per dir-nos que erem el millor del món. A l’època l’estupid el meu germà em deia que era drogadicte, i la meva germana em tenia a l’alçada de qualsevol hooligan. La meva mare feia dies que no em parlava i el meu pare em mirava amb desconfiança.
Seattle con Freddie.
He comido cod fish, como no podía ser de otra manera, en el restaurante de la esquina donde por dos sonrisas y una copa de rosado no han pestañeado en clavarme 50 pavos.
No controlem el Post-Mortem
Potser el gran què de la mort és l’acceptació que tenim del nostre rastre incontrolable en aquesta vida. I sobretot la dictadura impossible sobre la nostre trascendencia.
Te odio.
Nos unía la fuerza peligrosa
que da al amor la soledad.
Capvespres a la Casa
Us puc ben jurar que l’altre dia vaig escoltar com el sol es ponia entre els darrers turons de la vall, vaig sentir-ne el murmuri, i li vaig dir a la meva filla: escolta com cau el sol amore!
fa 8 anys…
Dec ser molt primitiu, però les orenetes i els falciots continuen regnant el meu calendari, de la mateixa manera que els records, inesborrables sovint, fan que els llocs prenguin un sentit especial
New York…
El centre del Imperi és cada cop més bestial, més violent dintre de la perfecció, més sofisticadament decadent, i com tot el que és brutal, decadent i sofisticat, crea una addicció difícil de suportar.
