L’immediatesa i sobretot el decidir constantment fa de nosaltres essers fluctuants, fràgils i sobretot efímers. Però viure com si ho fóssim, efímers, ens fa eterns.
Categoria: Variado de Al
Els primers dies de les nostres vides
La solitud dels amors que acaben i els fills que marxen i els gossos que moren prop teu, son proves que ens toca empassar
3 cops 16 anys.
Ara que tinc 16 anys per tercer cop, t’agafaré de la mà i provaré de passejar amb tu alguna tarda, et regalaré margarites i t’escriuré alguna carta.
Gràcies . Gracias
(version en castellano al final)
“Jo tenia un amic que es deia Puig que sempre…” i Aleshores la corda s’estira i els teus ulls blaus continuen dins una historia on ja no hi som, que som capaços de verbalitzar
Domingo por la tarde, 1998.
Me recuerdo con unos levis, una camiseta blanca unas chanclas (mi patrimonio) y un Chester en los labios.
Covid-19. Is the end of the world, Canvi de paràmetre
I llegeix algun llibre d’en James Wesley, si et quedes amb un 10% la palmaràs igual, però ho faràs amb dignitat, i no amb cara de imbecil.
Covid-19. Un puto arrogant.
Fa por morir quan tens allò que diuen la gent gran: coses al teu càrrec. Normalment son nens, dona o deutes. No tinc deutes, tinc nens.
Que sola te vés..
Y que no sepa quien eres o que en tu olvido me olvide de mí.
Prohibit pensar: HO TORNARÉ A FER.
Vivim en un mon de merda on estem suficientment acollonits per no ser reactius i suficientment conscienciats del que ens pot passar per no ser actius.
Saratoga té nom de Burdell
Avui parlant amb el David, m’ha recordat que ben a prop del Saratoga de Castelldefels hi havia el Riviera, “y más allà la muerte” com deia el refràn.
Ets un racista.
Tots tenim fills i filles, i tots vulguis que no tenim por. La por crec que és consubstancial a la paternitat o maternitat i lluitar contra aquesta la nostra ultima obligació com a pares.
Afany per viure!
La meva resposta ha estat senzilla, estranya, la mateixa que sentia a les venes als anys 90: depèn de la teva disponibilitat per la vida.
Nova York, la Ronya i la Mort
i després ells, potser d’esbiaix en algun moment de lucidesa, et veuen, però no sé si et miren. És aquest esguard permeable, transparent, que no existeix.
No controlem el Post-Mortem
Potser el gran què de la mort és l’acceptació que tenim del nostre rastre incontrolable en aquesta vida. I sobretot la dictadura impossible sobre la nostre trascendencia.
Parole, Parole, Parole
La revolució dels somriures i de les iaies i iaios posant llaços i anant a manis amb samarretes de coloraines, al sector 3f, o ves a saber no té cap sentit. Entenc que sigui la més pacifica, però cada cop tinc més clar que hauríem d’haver tirat cap una acció més directa
New York…
El centre del Imperi és cada cop més bestial, més violent dintre de la perfecció, més sofisticadament decadent, i com tot el que és brutal, decadent i sofisticat, crea una addicció difícil de suportar.
Roma sense tu.
D’aquí a tres dies tornaré a ser a Roma, miro la guia que he comprat i crec que no em cal, en Santacana es pensava que no l’escoltàvem, però si que ho fèiem, i el que és pitjor: ell quedarà per sempre gravat a la ciutat eterna, per tota una generació.
Coses d’abans
He aprofitat el matí per treure herbes, retallar plantes que semblen pensar que poden tenir el seu espai, fer-ho tot d’amagat ara que ell va a un enterro al que no vol anar, segurament amb qui no vol ser acompanyat. Provo de fer-me a la idea de la situació i no puc. Son maneres diferents…
+ Bretagne
Lo de las R s’ho devien inventar els que no volien veure segons qui menjar ostres a l’estiu “au bord de la mer”.
La pointe des Espagnols
Les he comprat sol com un mussol a la boqueria i també molt ben acompanyat, companyia que a cops em manca molt.
Crozon Morgat
M’he quedat mirant la platja i no he vist a la Bardot, però afortunadament ahir vaig trobar un llibre amb moltes fotos d’ella. La Bardot era la Bardot. No es pot dir més alt ni més clar. Soc un fetitxista de tot el que és Francès.
Sensibilitats i poc sentit de l’humor
Després d’unes setmanes amb el blog tancat i barrat, i amb alguns missatges de que l’obrís altre cop, al final ho faig. L’havia deixat inactiu per dues raons: la primera es perquè se’m va requerir de manera oficial que esborres un parell o tres de posts. Sembla que segons què a segons qui, molesta, la…
Et trobem a faltar.
Tu ets a la presó, i ells ploren a les processons, i tu no pots anar a missa, i el padrí del meu fill és políticament tot el que jo més rebutjo, i jo marxo de casa perquè ell hi entri, i els teus fills tornen en tren de veure el seu pare tancat a la presó per fer i donar suport tot el que jo també defenso.
New York….
Potser a l’alçada de NY hi posaria Alella, Tokyo, i sobretot la plaça del Diamant, lletja com un pecat però el lloc on la meva ex va fer-me el meu primer petó.
Fusos horaris
Els viatges llargs costem dues arrugues (i tres), però és veritat que anar-hi de tornada, malgrat tot el que vol dir això, ajuda
Rambla Avall
Avui anava avall les rambles, feia temps que no ho feia , i mentres una veu em deia que no baixés més, un altre em feia anar rambles avall fins a Colon. M’ho anava mirant tot amb un carinyo especial, pensava que els diumenges quan era un adolescent sortia de les puces o la Guarra,…
Next Stop…
Sempre deia: “que vida más siniestra la nuestra Jorge!”
Del Perú a Alella…
Avui el meu fill, en Max, em preguntava què em feia por de veritat i jo li deia que morir lluny dels arbres del Jardí que es van plantar amb mi al davant tots ells, era el que m’aterrava; això i no poder assegurar-li a ell que podria desitjar una mort tant bonica com la meva.
Matins de Bolero, tardes de Guitarra.
M’he assegut a la sorra, ben a prop de l’aigua i he decidit escoltar un monòleg intens. A les persones no els agrada que els hi diguin “la gent” però (la gent) vol escoltar-se. Escoltar-se ajuda entendre’s suposo que és per aquesta raó que els bojos parlant sols.
Costa?
Jo recordo el “camina més a poc a poc”, el “ulls de gat mig atropellat” (perdona: però com pots mig atropellar un gat?), el “potser és que m’he equivocat” o la mirada perduda seguint els mots que brollaven, provant de trobar l’error en ells, perquè verbalitzar és quasi tant important com mirar, perquè et fa veure.
