Els ulls se li il·luminen i de cop comencem, com aquell qui no vol la cosa, a parlar de canalons, i de com els fa i de com si posa això i lo altre. Me la miro amb familiaritat, m’encanta cuinar, i els canalons fan patxoca tots els dies, i no solament per Sant Esteve.
Un altre món
Dir adeu a 22 anys de vida en comú, es quasi bé tant impossible com agafar al vol un adeu mal dit.
Dies en que et vols morir
La meva zona de confort dels dissabtes és diferent, ha canviat, s’acosta més avui a un purgatori que no pas a un infern, i la latencia de la possibilitat d’un nou paradís és present.
Els primers dies de les nostres vides
La solitud dels amors que acaben i els fills que marxen i els gossos que moren prop teu, son proves que ens toca empassar
Tardes de Pandemia, avui.
Les tardes de pandèmia, de diumenges eterns set dies per setmana, eren tardes de lectura, de somriures amb la Violeta, i de bromes amb el Max.
Covid-19 La Vacuna.
Esto de la vacuna es como lo de la primera comunión, una gran fiesta!
3 cops 16 anys.
Ara que tinc 16 anys per tercer cop, t’agafaré de la mà i provaré de passejar amb tu alguna tarda, et regalaré margarites i t’escriuré alguna carta.
Le desespoir est assis sur un banc
Quin es el grau de desesper que et porta a una solitut tant gran.
Viure amb fervor.
Aquelles coses que diem que farem quan tiguem temps son exactament les que no fem mai.
Plorem plegats, però que no es noti!
Fa tant de temps que ens coneixem, que veure’t plorar o pensar que ho fas pot arribar a trencar el meu posat d’arrogant professional.
Agafats de la mà
La mort ens iguala, però dubto que ens iguali en la forma de fer-ho sinó més aviat el Post Mortem. Ens convertim en absència.
I tal dia fara un any…
El Covid 19 ha fet que els Soprano em semblin entranyables.
Gràcies . Gracias
(version en castellano al final)
“Jo tenia un amic que es deia Puig que sempre…” i Aleshores la corda s’estira i els teus ulls blaus continuen dins una historia on ja no hi som, que som capaços de verbalitzar
Domingo por la tarde, 1998.
Me recuerdo con unos levis, una camiseta blanca unas chanclas (mi patrimonio) y un Chester en los labios.
El Rapte
Estol a la mar grisa Estol d’estels estès a les teves mans Estol que creix i que s’amaga Estol que hi és i marxa L’estol de tu, feta de mar. Albir d’aurora realitat de nit Estol al mar que sense tu neix A un horitzó plà d’infinita mar grisa. I així ens porta el temps Del…
2020 – Fuck you Carpathia.
Què estrany escriure que aquest any ha estat excepcional, però ho ha estat. Excepcionalment trist, excepcionalment intens, excepcionalment desafiant, potser a vegades fins i tot un any d’alguna manera feliç.
Dilluns al sol
però m’aferro a les llagostes de la peixera del restaurant del Titanic: que s’enfonsés va ser tot un miracle i una salvació per elles.
Desde el desencís amb Il.lusió.
el poble, té dues opcions: viure del somni o despertar del malson.
Somos Monarquicos! (o no)
Sabíamos que era un corrupto, que era un adultero ligero de cascos, que vivía del momio (y gracias a él si pensamos en Francisco Franco Generalísimo de España), que cobraba comisiones y que su vida más que disipada era de un sin-freno tremendo a nuestra coste.
No System Covid-19
la meva germana i el meu pare insisteixen en sentir-se immortals. Tot té un preu en aquesta, i jo espero no veure’ls i sobretot, espero no ser-ne’n una víctima.
But stand by me.
y sobretodo no permitas que yo, apriete a full mi pie y tire con la mano derecha del freno de mano
Covid-19. Llegeix el meu missatge.
La vie en rose, on gracies a les mascaretes pots fer el que et surti dels collons, estar protegit del covid, anar cagant-te amb la mare de tothom i passar de tot. Finalment hem trobat la panacea mundial.
Covid-19. Is the end of the world, Canvi de paràmetre
I llegeix algun llibre d’en James Wesley, si et quedes amb un 10% la palmaràs igual, però ho faràs amb dignitat, i no amb cara de imbecil.
Depende…
Teniem tots els números per acabar en una cuneta, i encara pot passar però clar…. todo depedende! I resulta que ens morim de coses xungues patètiques i que ens fan reflexionar de com vulnerables serem, som, i sobretot erem
As I wander in my time…
què bonic oi, me’ls recordava el 14puntcat. Yes I loved you in the morning,Your kisses deep and warmYour hair upon the pillowLike a sleepy golden storm Yes, many loved before us,I know that we are not newIn city and in forestThey smiled like me and you But now it’s come to distancesAnd both of us…
Alella – Covid-19. La rentrée…
Per la resta, estic content de haver tornat, cada cop trobo més raons, essencials i irrefutables, per tornar a la rectoria, o en copetti, la llebre i els meus nous amics del poble, per bé que no m’esperen, estic convençut que troben a faltar algú tan amable, tropical i si més no educat, com jo.
Covid-19. Un puto arrogant.
Fa por morir quan tens allò que diuen la gent gran: coses al teu càrrec. Normalment son nens, dona o deutes. No tinc deutes, tinc nens.
Farewell Lluis
La mort, ens dona tocs d’atenció, com una ruleta russa on simplement sempre son els bons que perden, perquè juguen amb el més preuat que tenen, que és una vida plena.
1er de Juny – Covid-19 – Trona!
La diferència entre les masies del voltant i la meva rectoria (que és de tots), potser, és que aquesta no portarà mai el meu nom.
12 de Maig – Soc D’aqui – Covid-19.
A vegades tinc la sensació que tot plegat m’ha posat un peu a terra i l’altre a l’arrel, i que inexplicablement he passat del “què bonica és la Segarra, a soc de la Segarra” en poc temps.
